Colau demana pròrroga

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, arriba a l’equador del seu segon mandat en un entorn excepcional. Estaria a dos anys d’acomiadar-se de l’alcaldia si es mantingués el seu propòsit inicial de limitar la seva carrera municipal a dos mandats, com a part dels nous plantejaments de renovació de la vida política amb què la seva candidatura va guanyar les eleccions del 2015. Des del seu entorn s’argumenta que, amb aquesta legislatura tan marcada per l’impacte del coronavirus, hipotecada pel temps mort que ha suposat i la tasca de pura i simple reconstrucció que seguirà, resulta poc menys que imprescindible un període de 12 anys, si els ciutadans ho ratifiquen, perquè el seu model de ciutat es pugui consolidar. Encara que fins i tot sense el coronavirus aquest raonament potser es podria haver sostingut igualment –alguns plantejaments acaben veient-se d’una altra forma després d’aterrar en la realitat–, i molt probablement la falta d’un cartell electoral alternatiu a les files dels comuns, després d’un exercici del càrrec fortament personalista per part de Colau, també haurien portat a justificar aspirar a aquest temps de pròrroga.

Aquesta segona legislatura de Colau té notables diferències, algunes fruit de la reflexió, d’altres obligades per les circumstàncies, amb la de la irrupció de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona: moltes relacionades amb la situació d’excepcionalitat causada per la Covid. D’altres, no. Però totes marcades pel xoc entre la voluntat de renegar del model Barcelona tal com s’havia construït en els últims anys i la realitat. La soledat dels comuns entre el 2015 i el 2019, accentuada per la improductiva expulsió del PSC de l’equip de Govern després del 155 i una oposició unànimement implacable, ha donat pas a una pragmàtica reconciliació amb els socialistes i, fins i tot, ha trobat en ERC una oposició constructiva malgrat haver perdut l’alcaldia després de ser el partit més votat gràcies a l’incòmode recolzament de Manuel Valls a Colau. La política de vivenda pública ha passat del discurs i l’experimentació als primers fets tangibles, que encara ho haurien de ser més si es remata la revisió i potenciació del 22@. La tensió constant amb l’asfixiat sector de la restauració ha passat, gràcies a la mà ampla amb les terrasses a la via pública, a una entesa facilitada en gran part pels bons oficis dels de Collboni. El discurs antiturístic més elemental s’ha transformat per l’impacte de la pandèmia: el buit que ha deixat el turisme ratifica la necessitat de buscar alternatives, però alhora demostra fins a quin punt és un element vital per a la ciutat tal com s’ha construït en les últimes dècades, i tant de bo ho continuï sent. Les polítiques de restricció del trànsit rodat i recuperació d’espai per als vianants han trobat els seus defensors després d’una experiència (la de Sant Antoni) més exitosa que la inicial del Poblenou; però també molts detractors, mobilitzats especialment per les precipitades mesures batejades com a urbanisme tàctic.

En aquesta polarització hi ha una de les principals flaqueses del període de Colau. En la posada en marxa de polítiques sense haver sabut construir abans consensos i complicitats més enllà de la pròpia base electoral o la preferència per desplegar amb pressa actuacions amb molt més de gest efectista que de política consolidable a llarg termini i, per tant, necessitada de concertació i acords amplis.