Model econòmic

El Madrid del campi qui pugui

La Comunitat ha mogut el tauler de les polítiques públiques: des de la creença cega en la ‘corba de Laffer’ fins a una suposada sacralització de les llibertats individuals

3
Es llegeix en minuts
El Madrid del campi qui pugui

La pandèmia ha evidenciat un nou jugador al mapa polític, ‘stakeholder’, com es diu ara en la formació ideològica conservadora, que ha entronitzat definitivament Madrid a la part alta del mapa. Supera a tothom en renda per càpita, acumula inversions, recupera glamur social i enlluerna una dreta, fins ara, ‘lost in translation’. Prenent avantatge de la política fiscal i sanitària de la seva autonomia, per fer les coses ‘diferents’, ha mogut el tauler de les polítiques públiques: des de la creença cega en la ‘corba de Laffer’ (abaixar impostos i pujar la recaptació), fins a una suposada sacralització de les llibertats individuals, per sobre del que l’esquerra interpreta com a ‘bé comú’. I ha situat, de moment, la seva economia en millors taxes de creixement. Tot això, des de la irresponsabilitat fiscal de qui mai se la juga de veritat, tenint, com té Madrid, coberta l’esquena per la capitalitat, que financem entre tots

Emergeix Díaz Ayuso, la nova ‘lideressa’, i els seus adlàters es delecten, dient que la modernitat ja no és progre. Però és probable que, tard o d’hora, les incoherències irrompin. Espero, ara amb curiositat, com lligaran el curt amb el mitjà termini, i com respondran els polítics de la Comunitat de Madrid a les crítiques que els arribaran per la poca consideració que mostren envers l’economia de la ‘next generation’ i amb la despesa social dels seus conciutadans. El tenir a curt termini, suposadament, una economia d’èxit té això: augmenta el denominador i, llavors, tots les ràtios posteriors de dedicació a les polítiques actives d’ocupació, recolzament a l’R+D empresarial o despesa sanitària i social s’empetiteixen. I espero els seus arguments de defensa. Diran potser que, amb el finançament autonòmic que tenen, no lligat a la seva creació de riquesa sinó, a tot estirar, al seu pes poblacional, la cosa no dona per a més. Als catalans tot això ens sonarà. I els recordarem que, amb això, estan emprenent el seu propi ‘camí de perdició’, sembrant amb els dèficits fiscals les llavors d’una economia que, a mitjà termini, quedarà endarrerida.

Notícies relacionades

Pot ser que alguna veu de la intel·lectualitat madrilenya recordi que la tributació no és només un factor de competitivitat, per, a més, arruïnar el veí, sinó un factor de provisió de serveis públics essencials en una societat avançada i de redistribució interna, des dels grups que es lucren amb les rebaixes fiscals en favor dels més fràgils. I que, quan algú es lamenti d’haver perdut amb la Covid un ésser estimat, algun altre madrileny constatarà que aquest és el peatge d’haver gestionat així de malament la salut, i ‘així de bé’ l’economia. Certament, afectats i beneficiaris aquí no coincideixen. Els segons voten i omplen places de toros. Fora d’això, espero que algú recordi que, amb una altra política, previsiblement alguns dels morts avui viurien. Guanyen els actius sobre els passius, els més joves que es diverteixen davant la gent gran, els que tenen negoci davant els que malviuen amb ertos o sense. Han votat, massivament, els satisfets amb aquesta gestió, que són més i digereixen sense problema un contrafactual de supervivències, que sembla no afectar-los. Sense compassió, sense solidaritat. Tot per la llibertat d’uns quants, ni que siguin majoria. I una solidaritat que ni es predica ja ni es practica, ni tan sols amb els veïns, en competència fiscal deslleial, ni entre els seus ciutadans, en un ‘campi qui pugui’. 

L’OCDE ens recorda aquesta última setmana que la població espanyola és molt sensible a la riquesa heretada i a la seva transmissió, a diferència de la majoria d’altres països, en què ho és majoritàriament per als quintils superiors: tan gran és, doncs, el graner de vots dels seus abolicionistes per al pròxim embat amb l’Estat, sense importar els arguments d’equitat i eficiència d’un sistema tributari pensat en clau egocèntrica, des de ‘l’allò que és meu primer’.