Després de la Covid

¡Visca la vida!

Venim de sèrie tan ufans del nostre poder que descobrir de cop la fragilitat adquireix categoria de revelació

Es llegeix en minuts
¡Visca la vida!

Som tan macos, venim de sèrie tan ufans del nostre poder –sempre que hàgim nascut en aquest privilegiat primer món– que descobrir de cop la fragilitat adquireix categoria de revelació. I no sempre agradable. Coldplay cantaven allò de «Jo solia governar el món, els mars s’alçaven quan jo ho ordenava. Ara al matí dormo sol...» És veritat que ells parlaven d’un rei de la França imperial, però crec que els versos són molt adequats per al xut de realitat –amb ensurt inclòs– que acabo de viure, com tantes altres persones colpejades per la Covid i que poden explicar-ho. En el meu cas, a més, explicar-ho ha actuat com l’antídot més potent contra el desànim.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ignoro si ha sigut una lliçó o un càstig per proclamar tan sovint el meu desinterès amb això de les xarxes, el ‘trending topic’ i la seva puta mare. El que sí que sé és que he viscut una setmana inoblidable en què l’afecte, la solidaritat i les emocions sanes s’han imposat de manera rotunda –o a mi m’ho ha semblant– al caïnisme, l’estupidesa i la vesània. Diu Javier Cámara en una entrevista a ‘El País Setmanal’ que «no és veritat que la societat estigui podrida; la bondat guanya per golejada». I no puc estar més d’acord amb les paraules d’un actor que ha superat amb matrícula d’honor un dels reptes més complicats de la seva professió: fer de bona persona, que és el seu paper en la meravellosa ‘El olvido que seremos’. Bona persona. I decent. I compromesa. De fet, alguna escena dels estius feliços de la família Abad abans de ser arrasats per la malaltia i la violència em recorden la meva pròpia família.

Notícies relacionades

Em continua causant molt pudor parlar de mi mateix, tot i que he d’aclarir que jo no perseguia res del que va passar quan l’altre dia vaig tornar a la ràdio; però l’eco solidari de tanta gent després del meu ensorrament davant el micròfon ha sigut tan brutal que –a més de molta vergonya– sento una gratitud immensa. I no vull amagar això, perquè seria incoherent amb la defensa a ultrança que vaig fer del carinyo com a arma de vida. Mai m’ha agradat donar lliçons a ningú ni presumir de tenir la raó, però sí que crec que haver-li vist les orelles al llop –com altres milers de persones–, haver plorat la pèrdua d’un ésser estimat i haver-me beneficiat de la feina immensa que continua realitzant el personal sanitari m’atorga un modest plus per poder compartir alguna reflexió. Per exemple, que està bé recordar que els hospitals o els centres d’atenció primària són com eixams on no es para mai. I crec que està malament haver oblidat això, o arxivar-ho a títol d’inventari.

Assumeixo, d’altra banda, que la complexitat d’aquesta pandèmia ha desarborat governs i oposicions de tots els colors, però en la política espanyola –inclosa la catalana, és clar– hem vist –i sentit– coses increïbles. I inacceptables. I aquest guirigall, insuportable per a molta gent i tòxic fins a la medul·la, en res contribueix a la decència cívica. Ni a la sensatesa. Però sí, malgrat tot prefereixo quedar-me amb les paraules de Javier Cámara: «La bondat guanya per golejada». Ara només falta que l’hi fem saber als incívics, als egoistes, als sectaris i als inútils. Perquè si la pena i el dolor d’algú serveixen per unir-nos, no hauria de ser tan complicat remar junts per tirar endavant. De la pandèmia o del que sigui. I em quedo també amb el títol de la cançó de Coldplay: ¡Visca la vida!

Temes:

Coronavirus