¡Visca la vida!

Ignoro si ha sigut una lliçó o un càstig per proclamar tan sovint el meu desinterès amb això de les xarxes, el ‘trending topic’ i la seva puta mare. El que sí que sé és que he viscut una setmana inoblidable en què l’afecte, la solidaritat i les emocions sanes s’han imposat de manera rotunda –o a mi m’ho ha semblant– al caïnisme, l’estupidesa i la vesània. Diu Javier Cámara en una entrevista a ‘El País Setmanal’ que «no és veritat que la societat estigui podrida; la bondat guanya per golejada». I no puc estar més d’acord amb les paraules d’un actor que ha superat amb matrícula d’honor un dels reptes més complicats de la seva professió: fer de bona persona, que és el seu paper en la meravellosa ‘El olvido que seremos’. Bona persona. I decent. I compromesa. De fet, alguna escena dels estius feliços de la família Abad abans de ser arrasats per la malaltia i la violència em recorden la meva pròpia família.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Em continua causant molt pudor parlar de mi mateix, tot i que he d’aclarir que jo no perseguia res del que va passar quan l’altre dia vaig tornar a la ràdio; però l’eco solidari de tanta gent després del meu ensorrament davant el micròfon ha sigut tan brutal que –a més de molta vergonya– sento una gratitud immensa. I no vull amagar això, perquè seria incoherent amb la defensa a ultrança que vaig fer del carinyo com a arma de vida. Mai m’ha agradat donar lliçons a ningú ni presumir de tenir la raó, però sí que crec que haver-li vist les orelles al llop –com altres milers de persones–, haver plorat la pèrdua d’un ésser estimat i haver-me beneficiat de la feina immensa que continua realitzant el personal sanitari m’atorga un modest plus per poder compartir alguna reflexió. Per exemple, que està bé recordar que els hospitals o els centres d’atenció primària són com eixams on no es para mai. I crec que està malament haver oblidat això, o arxivar-ho a títol d’inventari.

Assumeixo, d’altra banda, que la complexitat d’aquesta pandèmia ha desarborat governs i oposicions de tots els colors, però en la política espanyola –inclosa la catalana, és clar– hem vist –i sentit– coses increïbles. I inacceptables. I aquest guirigall, insuportable per a molta gent i tòxic fins a la medul·la, en res contribueix a la decència cívica. Ni a la sensatesa. Però sí, malgrat tot prefereixo quedar-me amb les paraules de Javier Cámara: «La bondat guanya per golejada». Ara només falta que l’hi fem saber als incívics, als egoistes, als sectaris i als inútils. Perquè si la pena i el dolor d’algú serveixen per unir-nos, no hauria de ser tan complicat remar junts per tirar endavant. De la pandèmia o del que sigui. I em quedo també amb el títol de la cançó de Coldplay: ¡Visca la vida!