El laberint català

Catalunya com a residu polític i institucional

Es llegeix en minuts
Catalunya com a residu polític i institucional

Hi ha coses molt pitjors que unes noves eleccions. Per exemple, un govern que se sàpiga dolent per endavant. O pitjor encara, un executiu que només encoratgi entre la ciutadania la indiferència o el menyspreu perquè només és percebut com un soroll molest, un brunzit a les orelles, un acufen més o menys intens que s’ha d’acceptar resignadament perquè no hi ha més remei que conviure-hi.

El primer, un govern ineficaç, és el que ens cauria al damunt si ERC i JxCat donessin un cop de volant a la seva relació i acabessin formant un executiu de coalició entre tots dos, amb el recolzament parlamentari de la CUP. No es tracta d’un vaticini, és una certesa. La degradació de les relacions entre tots dos i la divergència dels seus projectes polítics impossibilitaria la mínima cohesió que un projecte governamental necessita per fixar un rumb i mantenir-lo.

A més, la independència, la pega d’impacte que els ha mantingut units per força des del 2015, dorm ja un son indefinit al calaix dels projectes fallits. Només la necessitat de Pere Aragonés de no perdre la presidència, ara que la té a l’abast de la mà; i la mateixa peremptorietat dels junters per mantenir en posicions rellevants de l’administració el seu exèrcit de quadros per consolidar un partit jove actuaria d’engrut, certament poc eficaç, d’aquesta aliança.

Però Catalunya continuaria suspesa en el temps ja que aquest, com han demostrat les negociacions, seria un govern incapaç de fixar una meta i empènyer tot el país de manera col·legiada cap a ella. Un mal govern, en definitiva.

L’únic bastiment amb què es pot justificar l’aliança entre ERC i JxCat des d’entorns sobiranistes és l’apel·lació constant a la dilapidació del 52% del vot independentista –per cert, PDECat inclòs– que suposaria el fet de no posar-se d’acord.

Però en aquesta lectura hi ha un important error d’apreciació per part del sobiranisme. Això tindria sentit si la independència continués sent l’objectiu dels dos partits. Però això ja no és així. Continuen sent independentistes, és clar. Però la independència no és en el full de ruta dels pròxims anys. Ni per a ERC i tampoc per a JxCat, exceptuant les reencarnacions de Reagrupament que d’un temps ençà troben empara sota les sigles puigdemontistes. Si els dos partits poguessin parlar clar a la bona gent que s’hi adreça per insistir-los sobre la necessitat de culminar el procés per poder veure-ho amb els seus ulls, la resposta que rebrien si republicans i junters contestessin amb sinceritat seria aquesta: «Haver nascut més tard. Durant molt de temps ja no toca».

Arribats a aquest punt, només la judicialització, els presos i l’abús injustificat i reiterat en el temps de l’estat en algunes qüestions –tractes discriminatoris en l’accés al tercer grau, abús del Tribunal de Comptes, que fins i tot reconeix algun dels seus membres, etc.– galvanitza la ficció de la necessitat d’un govern d’unitat independentista. Però el cert és que ni per a aquestes qüestions resulta útil un executiu d’aquestes característiques. Amb la independència al calaix, la superació de la política de blocs sens dubte seria més efectiva també en aquest front.

Però insistim, hi ha coses pitjors que un govern dolent. I la indiferència de la ciutadania per les seves institucions d’autogovern n’és una. L’edifici institucional ha caigut a trossos a Catalunya. Si primer van ser els constitucionalistes els que sentint-se menyspreats per l’independentisme governamental van deixar de sentir la Generalitat com una cosa pròpia, ara també són els sobiranistes els que van arribant a patolls al mateix punt de trobada.

Notícies relacionades

Al discurs explícit del ‘torrisme’ sobre la inutilitat de l’autogovern, entès com un destorb (tret de per acceptar els dons derivats de la condició d’expresident) s’ha d’afegir l’ús i abús continuat de la Generalitat des de l’activisme fins a esqueixar-la –només la pandèmia ha corregit mínimament aquest punt– de l’ancoratge imprescindible amb totes les polítiques sectorials que acaben impactant en la vida diària de 7,5 milions de persones. Sent així, ¿en el fons què importa que hi hagi govern o no? I, anant encara més lluny, ¿què importa ni tan sols l’existència de la Generalitat?

Aquesta i no cap altra és la gran derrota de Catalunya. El fet que les seves institucions i el seu marc d’actuació política s’hagin convertit en un circuit teatral residual, de segona fila, en què ja només s’estrenen obres menors per a consum únic dels seus propis protagonistes. D’aquí la indiferència creixent amb què és acollida cada nova obra i tant me fa amb què la ciutadania acompanya les negociacions per a la formació d’un nou govern o la repetició de les eleccions. No volen adonar-se’n, però allà fora s’està aprenent a viure sense ells.