Coneguts i saludats

L’impacte d’un retorn

Les xarxes van explotar, els oients es van commoure, els comentaris es van multiplicar i més de 3,1 milions de reproduccions posteriors d’aquells set minuts intensos de ràdio van contagiar les gràcies a la vida que li ha donat tant... de Carles Francino

Es llegeix en minuts
L’impacte d’un retorn

La primera tarda d’aquesta setmana, la ràdio va obrir la seva finestra i va tornar la vida. Es notava una glopada d’aire emocionat. La veu entretallada s’esforçava a cobrir els silencis obligats per la impressió de sentir com els auriculars amplifiquen uns sospirs de superació que la fidelitat del micròfon reprodueix amb nitidesa a un milió d’orelles pendents, pressionant aquell que sap que està sent escoltat. Les llàgrimes intuïdes per l’oient, impossibles de dissimular pel professional, lluitaven per no barrar-li el pas a sinceres paraules d’agraïment. Els batecs del cor accelerat no podien emmudir les ànsies de presència d’una ànima inquieta que pretenia tornar totes les mostres rebudes gràcies a la força del carinyo descrit en infinitat de missatges des de la distància. Com a la pel·lícula.

El 1983, Hollywood ens va brindar un d’aquells melodrames que feien sortir plorant del cine. Tan intensa era la relació i inalterable el vincle entre una mare (Shirley MacLaine) i la seva filla (Debra Winger) que les seves diferències mai van ser obstacle per a la intensitat dee la seva estima. Al contrari. La distància retallada per les llargues converses telefòniques les anava unint cada vegada més fins que un trist final acaba amb 30 anys de viatge per la vida i la mort. Potser perquè la mare és l’única persona del món que intueix el que t’està passat sense necessitat que l’hi expliquis, com diu un proverbi xinès.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

A Carles Francino Murgades (Barcelona, 3 de gener de 1958) el títol de la pel·lícula se li va colar al text de la salutació el dia del seu retorn perquè aquella expressió ha arribat per quedar-se. I perquè a ell, en només 20 minuts, la vida li va canviar. Va passar 47 dies abans. I, com va explicar, aquell breu espai de temps el va traslladar a l’altre costat de la trinxera. Allà on la vida real supera la narrada i la descripció sempre es queda curta. Això creu qui té el micròfon tot i que l’audiència conclogui el contrari, com va passar dilluns. A partir d’allà, les xarxes van explotar, els oients es van commoure, els comentaris es van multiplicar i més de 3,1 milions de reproduccions posteriors d’aquells set minuts intensos de ràdio van contagiar les gràcies a la vida que li ha donat tant. Poques vegades el missatge posa de manifest tantes coses de l’emissor. Des de la plana sinceritat de qui diu que les ha passat magres durant 48 hores al dolor irrefrenable de qui ha perdut per sempre un dels seus éssers estimats, perquè, quan la pandèmia entra en una família, tots els seus membres tremolen. Pel mig, un ictus afortunadament sense seqüeles, una veu habitualment eixordadora debilitada pel temor, set quilos menys a la consistent armadura física d’un esportista consumat i la dependència vital de qui havien sigut homenatjats en el seu espai pel seu titànic esforç durant l’últim any, però sense pensar ni esperar que un fosc dia després passarien a ser la taula de la seva salvació.

I la reflexió íntima d’un Carles inusualment desconcertat per l’estima inabastable de qui, si fos una hipoteca, li quedarien tants terminis per pagar com anys de vida. Així ho va exposar, perquè ell és així. Un periodista autèntic, un company noble, un amic lleial i un col·lega transparent.n