Cara i creu

"El fonament del periodisme és buscar la veritat i explicar-la". D’aquesta manera va descriure Ben Bradlee a Juan Cruz, el 2009, l’essència del que configura la feina d’explicar a la gent el que li passa a la gent.

La memòria de l’icònic director de The Washington Post ha irromput aquests dies de reüll a propòsit de Tots els homes del president. La pel·lícula basada en la investigació que va fer el rotatiu a partir d’un robatori aparentment menor a la seu del Partit Demòcrata i que, escalant en les indagacions i amb l’ajuda d’una gola profunda, va anar guanyant importància. Es coneix com el cas Watergate i va acabar amb la dimissió del president Richard Nixon.

Des del començament de les informacions publicades per Bob Woodward i Carl Bernstein, Robert Redford es va sentir interessat per com s’obtenien i es publicaven. El film va arribar el 1976 i es va convertir en una obligada i elogiosa al·lusió professional de l’actor que s’ha mort aquesta setmana. La notícia coincidia amb la cancel·lació del programa de Jimmy Kimmel per la pressió de Donald Trump a la cadena ABC. Una altra claudicació de les grans corporacions a l’impuls de l’inquilí de la Casa Blanca, que va imposant preocupants restriccions a la llibertat d’expressió perquè no es neutralitzin les seves veritats alternatives.

Woodward, encarnat per Redford, ja va deixar bona constància de l’home i el seu mètode. El 2018 va escriure un llibre –Miedo– en què explicava el terror que ja dominava l’equip de Trump en el primer mandat. Homes –i dones– del president que admetien treballar amb un mentider professional, que va passar d’elogiar a injuriar el periodista per aquest treball avui convertit en imprescindible per endinsar-se en la personalitat de l’emperador de la frivolitat.

Tots els líders treballen amb equips que faciliten, obstaculitzen i determinen el rumb dels governs i el carisma dels seus ideals. Persones de suposada confiança que, per interès públic o ambició personal, amb càrrec oficial o amistós ascendent, poden portar a l’èxit o a l’error, al suport o a la venjança, a repartir prebendes o a enfonsar iniciatives, a facilitar una legislatura o a arruïnar una carrera. A aïllar o a exposar el seu cap. Un dels homes de Pedro Sánchez és José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d’agost de 1960).

Negar la crisi

Notícies relacionades

Twisted Sister, Powerwolf i Accept actuaran al Rock Fest

Andy i Lucas i Camela: ¿duo o duel?

L’expresident en sap molt, d’això. Va tenir en l’intel·ligent Alfredo Pérez Rubalcaba l’ajuda imprescindible per arribar a la Moncloa i el suport permanent per induir i executar unes polítiques amb lògiques llums i ombres, encara que avui semblin difuminades. És veritat que la irritant projecció d’Aznar, la seva imperdonable gestió de l’11M que va portar el PP a la derrota i el ressentiment que continuen destil·lant les declaracions que fa també influeixen a favor de l’etapa i del perfil de ZP.

El polític que va negar la crisi quan ja era tangible i va acabar pactant amb Artur Mas la rebaixa de l’Estatut impulsat per Maragall i a l’esquena d’aquest, freqüenta ara Bèlgica com a interlocutor de Carles Puigdemont, substituint Santos Cerdán. Pel que ha transcendit, no sembla que aconsegueixi que Junts faciliti els Pressupostos ni que prosperin altres iniciatives de l’Executiu. Tampoc s’apuntaran a la caiguda de Sánchez, encara que li continuïn amargant l’existència i intentin forçar-lo per neutralitzar Illa a Catalunya. La vella tradició inaugurada per Pujol que porta el PSC a palpar-se la roba, dubtar i recuperar Bradlee: "Encara que la mare et digui que t’estima, ¡comprova-ho!".