Context
Breu història d’una calamitat
S’obre una nova era política. Una nova era marcada a foc pel desconcert, la frustració i l’emprenyament sense matisos d’una part important del país, els catalans independentistes
Per procurar comprendre, si és que tal cosa és possible, l’ocorregut en l’assumpte de les negociacions entre ERC i JxCat els proposo fer uns passos cap enrere. Allunyar-nos de l’estrident soroll. Un exercici de distanciament per reviure les seqüències clau de la calamitosa pel·lícula que discorre encara davant els nostres ulls.
Les coses, sobre el paper, comencen molt bé. El 14 de febrer, malgrat la victòria socialista, ERC, JxCat i la CUP sumen majoria absoluta al Parlament. El vot independentista trenca la barrera del 50%. Els catalans els han atorgat de nou la seva confiança per governar. Però compte, alguna cosa ha canviat. L’elector independentista no ha acudit a les urnes amb alegria, ni entusiasme, molt menys amb l’ànim festiu d’aquells lluminosos Onzes de setembre. Tornar a votar-los per tossuderia i, sobretot, fent un gran esforç de voluntat. Volent creure que, aquesta vegada sí, seran capaços de governar junts i de governar bé.
Però de seguida sabrem que alguna cosa no funciona degudament. ERC no obre les negociacions amb JxCat –només un diputat menys que els republicans–, sinó amb la CUP. L’ambient, sempre viciat, s’espesseix. Interpreten els junters el moviment com un truc barat per intimidar-los, per minvar el seu radi d’acció. Els de Carles Puigdemont es conjuren per esperar. Quan vinguin, que vindran, ja s’ho trobaran.
ERC comença a negociar amb Junts, que no mostra cap pressa. Hi ha una bona raó per treballar molt el pacte. Tots saben que aquesta vegada el govern ha de funcionar, no poden tornar a fallar. Esquerra interpreta que JxCat està perdent el temps per maldat i per empènyer-los més i més cap a l’abisme, 26 de maig, límit per a la investidura. Pere Aragonès i els seus es desesperen, i pressionen amb tot.
I en aquestes arriba el moment decisiu. Jordi Sànchez anuncia públicament que, passi el que passi, no hi haurà repetició electoral. Junts per Catalunya donarà els vots a ERC tot i que no s’arribi a un pacte de govern. En teoria, una jugada mestra. JxCat es treu la pressió de sobre i obre a ERC la porta d’un futur indesitjat i perillós. O sigui, un Govern en minoria obligat a dependre dels socialistes.
Només és una jugada mestra, com dèiem, en teoria. Falla una cosa que sap bé qualsevol pare responsable: mai llancis una amenaça que no puguis complir. Quan ERC, dissabte al matí, decideix –potser suïcida, potser magistralment: ja es veurà– acceptar l’envit de Junts, els de Puigdemont entren en pànic. No hi ha un pla. Es revela cruament la seva fragilitat: és un partit en formació, internament heterogeni, amb evidents contradiccions.
Veurem quin és el desenllaç final. Sigui com sigui, el mal ja està fet. A més, si no es produeix un brusc gir argumental, cosa que avui sembla enormement improbable, s’obre una nova era política. Una nova era marcada a foc pel desconcert, la frustració i l’emprenyament sense matisos d’una part important del país, els catalans independentistes, que van voler creure que, aquesta vegada sí, que ara per fi, els seus representants estarien a l’altura.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Eleccions Catalunya Parlament ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Generalitat Junts per Catalunya
