Un mes de guerra /
Complert un mes de la guerra a l’Iran, es multipliquen les incerteses. La pròrroga fins al 6 d’abril de les negociacions perquè callin les armes no aclareix l’horitzó, sinó que contribueix a alimentar els dubtes sobre un pròxim final del conflicte. Per més que el president Donald Trump cantés dimarts victòria, el cert és que el règim dels aiatol·làs, lluny d’haver-se enfonsat, resisteix amb fermesa, és capaç de sobreposar-se al seu escapçament i té a les seves mans la clau de pas de l’estret d’Ormuz, és a dir, una peça clau per als preus de l’energia. Urgeix el president per raons d’índole interna (les eleccions de novembre de meitat de mandat) donar aviat amb la fórmula per aturar les hostilitats, però insisteix Israel que l’únic desenllaç acceptable de la guerra és la destrucció del règim, una divergència fonamental amb l’estratègia que guia els passos de la Casa Blanca.
Menys del 40% de l’opinió pública dels Estats Units recolza la guerra, l’encariment de l’energia perjudica les butxaques, el preu dels fertilitzants s’ha encarit el 50% i l’OCDE prediu que la inflació arribi al 4,2% a final d’any. Aquestes dades alarmen molts candidats republicans, que temen una fuga de vots de l’electorat conservador més moderat i una pujada de la participació en el camp demòcrata. De tot això és fàcil deduir la urgència de trobar la tecla per aturar la guerra, però l’enviament d’unitats de terra al golf Pèrsic i l’amenaça de l’Iran d’incrementar els atacs contra els seus veïns àrabs si els Estats Units perjudica la seva infraestructura energètica contribueix al pessimisme. Es troba l’administració de Trump davant el fet irreversible que Israel ha obert la porta a les faccions més radicals del règim iranià al matar la majoria dels jerarques del règim amb certa predisposició a negociar. Un error de càlcul elemental que complica en grau summe la intermediació del Pakistan, la troballa de la fórmula per acabar amb el bloqueig d’Ormuz i relaxar els preus del petroli i del gas. Són les úniques maneres de relaxar les previsions progressivament pessimistes del creixement de la inflació i la contracció de l’economia mundial, amb greu perjudici per als consumidors i elevat cost per a les arques públiques, com passa a Espanya, obligats els governs a introduir factors de correcció que, en qualsevol cas, no poden contrarestar per complet i per temps indefinit l’encariment del cost de la vida.
Contra la suposició inicial que els bombardejos massius i la destrucció de l’armada deixarien l’Iran sense capacitat de resposta, la realitat és que dos terços del seu arsenal de míssils i drons segueix a disposició dels dirigents, 13 bases dels Estats Units a la regió han sigut fetes malbé i els països del Golf han patit un inesperat càstig. Tota la regió s’ha submergit en un prolongat sofriment amb una gran capacitat de desestabilització a escala global i la incògnita de no saber fins on estan disposats a arribar Donald Trump i Benjamin Netanyahu. Amb l’afegit de dilucidar quin cost tindrà la guerra en la relació dels Estats Units amb els seus aliats, tan reticents a atendre la Casa Blanca en una guerra que consideren un grandiós error des del primer dia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
