La tribuna

Jordi Sànchez, de fiasco en fiasco

En cas de quedar fora del govern, JxCat podria implosionar. Per això Puigdemont es reserva la possibilitat d’ordenar-li al seu vicari un canvi de rumb

Es llegeix en minuts
Jordi Sànchez, de fiasco en fiasco

Sorprèn, si és que un encara pot sorprendre’s en la política catalana, que Carles Puigdemont hagi deixat en mans de Jordi Sànchez les negociacions amb Esquerra per formar govern. Sorprèn, i diu molt sobre els impenetrables mecanismes de decisió que imperen a Junts per Catalunya. Sànchez va ser el màxim responsable del fiasco que va portar el PDeCAT a presentar-se per separat als comicis, furtant-li a JxCat uns preciosos milers de vots que van relegar els antics convergents al tercer lloc, darrere d’ERC. Aquests dies s’ha recordat el pas de Sànchez per Iniciativa per Catalunya, però ell no es va formar, com a polític, a les files dels successors del PSUC. Altra cosa seria. Sànchez es va donar a conèixer durant la dècada en què va actuar de dirigent de la Crida a la Solidaritat, una mena d’antecedent de l’Assemblea Nacional Catalana. Una experiència en la qual el mite prevalia sobre la política. Jordi Sànchez és, en essència, un activista independentista, que deu el seu paper de secretari general de JxCat al suport de Puigdemont. Només així es va entendre que ningú li demanés explicacions per la ruptura de les relacions amb el PDeCAT i només així s’entén que ningú les hi demani, ara, després de la decisió de Pere Aragonès de trencar les amarres amb Junts poques hores després que ell anunciés que les negociacions anaven sobre rodes. Segon fiasco.

El tercer no va tardar en arribar. Molts quadros de JxCat es van emportar les mans al capd quan li van sentir dir a Sànchez que el partit estava disposat a deixar-li quatre diputats Aragonès si aquest arribava a un acord d’investidura amb la CUP i amb els comuns. Els hereus de Convergència van veure en aquest compromís un passaport cap a la irrellevància política. Un risc que es mesura en la pèrdua de més de 200 càrrecs públics, en la impossibilitat de capitalitzar el final de la pandèmia i de regar les xarxes clientelars amb el mannà dels fons europeus. No van ser els únics en desesperar-se per aquesta cessió gratuïta. En el pol oposat de l’amalgama que constitueix JxCat, els que no tenen res a perdre amb la confrontació permanent, no van tardar a posar-lo a parir. Són els que havien llegit l’article d’Oriol Junqueras a EL PERIÓDICO parlant de la necessitat de governar Catalunya amb un horitzó de 10 o 20 anys. Les xarxes no van tardar a omplir-se d’acusacions de traïció per recolzar gratuïtament una aposta autonòmica semblant.

¿Com s’explica que un home com Jordi Sànchez sigui el secretari general del partit que va sorgir de les cendres de Convergència? Alguns ho atribueixen a la voluntat de Puigdemont d’enterrar un passat entossudit a reaparèixer en els moments menys oportuns. Com ha passat ara, amb les peticions fiscals als Pujol pels anys de corrupció en què partit i família van arribar a confondre’s. Hi ha més coses. L’encimbellament de Sànchez és fruit de la desconfiança congènita de Puigdemont. Amb un ‘outsider’ que l’hi deu tot a ell, no corre el risc que ningú se li planti cara des de la direcció de JxCat. Més val vicari en mà, tot i que no sigui un linx en la negociació, que un dirigent més bregat però més difícil de controlar.   

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Puigdemont juga amb foc. Se sap inqüestionable pels qui li deuen la seva supervivència política, però el seu maneig opac i maquiavèl·lic de JxCat té un límit. Trastocada pels resultats electorals i pels vaivens de la negociació, la formació és una olla a pressió que només es manté unida per l’expectativa del poder. En cas de quedar fora del govern, veient com Aragonès s’apunta els gols de la recuperació, JxCat podria implosionar. Per això Puigdemont es reserva la possibilitat d’ordenar-li al seu vicari un canvi de rumb d’última hora. Els republicans ho saben i el tenen agafat per on li fa més mal: el poder, i saben que una cosa és injuriar l’autonomia, per a la galeria, i una altra de molt diferent no beneficiar-se de la seva gestió. Això explica que Sànchez deixés una porta oberta al pacte, no fos que el cap demani plegar veles, des de Waterloo, i deixar per més endavant la mitologia republicana.