Pas irreversible d’Esquerra

Esquerra va donar aquest dissabte un cop de puny a la taula de les negociacions per formar Govern amb Junts per Catalunya. El candidat del partit a la investidura, Pere Aragonès, es va fer ressò d’una demanda transversal a la societat catalana: urgeix posar en marxa la nova legislatura, sense més dilacions. El líder republicà es va mostrar disposat a acceptar l’oferta repetida una vegada i una altra pels de Puigdemont i governar en solitari. Si el moviment d’Aragonès és simplement una argúcia negociadora, l’envit li pot sortir malament. És evident que Esquerra no vol arribar a la data límit del 26 de maig amb la negociació oberta i llavors veure’s obligat a acceptar la tutela de Puigdemont des de Waterloo. La proposta d’Aragonès només té sentit si accepten que l’única alternativa a l’ultimàtum és la convocatòria d’eleccions. Llavors, sí.

Per això és important mirar amb lupa els següents passos del candidat. Si en els pròxims dies es manté exigent a la demanda que Junts compleixi la seva paraula d’investir-lo sense entrar al govern, si s’assegura el vot a favor de la CUP i busca el dels comuns, llavors Aragonès serà el dirigent responsable que diu voler ser. Si, al contrari, s’estova davant les gesticulacions de Junts i del seu cor a les xarxes socials, llavors el gest d’avui quedarà buit de contingut com ho han sigut els diferents ultimàtums que ha proferit.

L’autenticitat del moviment d’Esquerra també ha de ser un esperó per al conjunt de forces polítiques del Parlament. Catalunya necessita un Govern i si no el pot tenir, necessita eleccions. Ara és el moment d’explorar si el pot tenir, que seria la millor opció, quan Europa es juga el seu futur amb els fons ‘Next Generation’ i l’economia catalana entra en recessió tècnica. El partit de Colau ja s’ha mostrat disposat a escoltar una oferta seriosa d’Aragonès. La CUP no tindrà l’excusa de les polítiques de dretes de Junts. I fins i tot el PSC, sinó en un primer moment, podria recolzar puntualment un Govern assenyat a Catalunya a canvi de sostenir un Govern assenyat a Espanya. L’equació no és gens fàcil. Esquerra hauria de conduir aquesta situació amb un gran tacte i només si ho demostra en els pròxims dies es pot guanyar el crèdit per intentar-ho en els pròxims mesos. I per Junts, aquesta opció tampoc ha de ser necessàriament dolenta. Pot aprofitar els pròxims mesos per estructurar-se com una força política amb futur, més enllà dels esdeveniments del 2017.

És molt probable que cap d’aquests arguments prosperin. A Esquerra li pot resultar més senzill doblegar-se a l’últim moment a les exigències de Junts. Els de Puigdemont poden preferir la comoditat dels càrrecs tot i que sigui en un Govern dividit des del primer dia, els comuns i la CUP poden continuar reclamant eternament un gir a l’esquerra i el PSC pot pensar que a mitjà termini li resulta més rendible ser alternativa que no part de la solució. Però si això es confirma, els problemes reals del país seguiran allà. La divisió seguirà sent paralitzant, l’economia ranca, la recuperació més feble que a la resta d’Europa i la política menys útil i rellevant per la majoria de la població.