2
Es llegeix en minuts
Crisi habitacional i bretxa generacional

Adquirir un habitatge mai ha sigut una tasca fàcil per a una gran part de la població, els que pertanyen a una classe mitjana que depèn dels ingressos generats pel treball assalariat o derivats de la condició d’autònoms. Sent així, la sensació que es viu avui, amb una galopant crisi habitacional que es tradueix en dèficit de productes al sector immobiliari, en dificultats a l’hora de la tramitació i l’accés a hipoteques (amb un percentatge més gran de la quantitat requerida per finançar la compra), i en l’elevat preu (l’Escola de Registradors d’Espanya el calcula, com a mitjana, entorn dels 1.900 euros per metre quadrat), és que estem davant una generació que veu molt més difícil que els seus pares l’accés a la propietat.

Segons les dades obtingudes pel Consell General del Notariat, el 2025 només un de cada 10 compradors estava entre els 18 i els 30 anys. Comprar avui un habitatge s’estima que costa set anys de sou, més del doble que en els anys 80 i 90 del segle XX, amb l’agreujant que l’esforç mensual en percentatge del sou (més enllà de les pagues inicials demanades, també a l’alça) és també notòriament superior.

Si tenim una visió global com la que ofereix el reportatge d’EL PERIÓDICO, ens trobem davant d’una situació que explica la bretxa generacional en aquest punt. Amb una mirada retrospectiva als últims 30 anys, tant l’evolució de l’emancipació juvenil (conseqüència directa de les dificultats) com la dels salaris necessaris per fer front al compromís hipotecari (amb la recent tendència alcista de l’euríbor) i la relació entre salari i preu, com, així mateix, la incidència més gran en percentatge de propietaris amb més edat, ens condueixen a la constatació d’un cercle viciós que certifica la percepció del desfasament generacional.

En un altre ordre de coses, però estretament lligat a tot l’anterior, les dades de l’Institut Nacional d’Estadística informen d’un lleuger descens (entorn del 5%) en el mercat de l’habitatge el mes de gener del 2026 en relació amb el de fa un any. Continua sent una xifra important que reflecteix un elevat nivell d’operacions de compravenda, però també és un avís de la probabilitat immediata d’un descens més notable.

Del total de contractes, només un 7% es refereixen a habitatges de protecció oficial. Com sabem, estem davant d’un dels dèficits més urgents i permanents, ja que el parc d’habitatges protegits (HPO) a Espanya amb prou feines supera el 3% del total, mentre que la mitjana europea es xifra entorn del 9%. Part de la solució de la crisi habitacional passa per iniciatives com el Pla Estatal d’Habitatge, però la realitat és severa.

Segons el mateix Ministeri, el 2025 es van construir un 23% menys d’aquesta tipologia d’habitatges que el 2024, a una gran distància de les iniciatives de l’últim decenni del segle XX i el primer del XXI. La lentitud en la cadència de construcció dels HPO, en contraposició al creixement del sector immobiliari privat, no és una bona notícia en la perspectiva de pal·liar les dificultats d’accés a la propietat. Adquirir un habitatge mai ha sigut fàcil, però en la problemàtica actual, es presenta com un autèntic repte per a les noves generacions.