La tribuna
Les coses clares
Després del final de l’estat d’alarma, s’han d’objetivizar indicadors per explicitar el perquè de cada decisió i quin pot ser el seu impacte en costos de salut i d’economia
El 9 de maig s’acaba l’estat d’alarma. El paraigües legal que això suposava per a la presa de decisions es difuminarà en bona part, tornant a la necessitat de que les decisions, les que els hi sembli, siguin recolzades per l’aparell jurídic corresponent. O no. Novament els jutges faran d’epidemiòlegs i el que aquí serà vàlid, uns quilòmetres més enllà estarà prohibit. En tenim experiència. Tant de bo aquesta vegada no fos així. Però en tenim experiència, i no sols en el camp de l’epidemiologia.
En front d’aquest nou (repetit) escenari, Catalunya tindrà que plantejar les seves alternatives.
Permetin-me ser una mica dur. De vegades sembla que algú jugui al set i mig. O no arribem o ens passem. I sembla aleatori. ¿Què dirà avui el Procicat? ¿A veure què sortirà? ¿A qui li haurà tocat el premi i a qui les limitacions?
¿Per què?
Els que hi hem estat sabem que el Procicat treballa seriosament. Tothom és conscient de la transcendència del que es decideix. No és la ‘ruleta de la fortuna’, com un programa televisiu va escenificar no fa massa.
Però com diuen que va dir Juli César, «la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ho ha de semblar». No pot semblar que es cedeixi a determinades pressions. No pot semblar que es decideix segons d'on bufa el vent.
Ens cal ser objectius i demostrar que les decisions tenen base, que la tenen, però cal demostrar-ho. Amb uns indicadors determinats alguns països incrementen les mesures mentre que altres, de vegades nosaltres, amb els mateixos indicadors, rebaixem mesures.
Els indicadors actuals baixen, però molt lentament. Les vacunes estan ajudant, però encara queden amplis sectors de la població en risc. Les mesures clàssiques de distanciament, mans, mascaretes i ventilació encara són imprescindibles. I ja sentim parlar d’alliberament o relaxació d’aquestes mesures. No ho veig clar, tot i entendre els factors que obliguen a afluixar. L’estiu passat els indicadors eren millors, i ja vam veure el que va passar després.
La ciutadania som grans i sabem prendre les nostres decisions. Però cal saber el perquè.
A la roda de premsa de l’11 d’abril de 2020, al presentar les mesures per l’inici de la desescalada a Catalunya, des del Departament de Salut es plantejava mesures i instruments basats en la màxima evidència disponible, basades en garanties de seguretat i no en cronogrames. Calien criteris objectius, transparents, esglaonats i reversibles, amb indicadors clars i objectius que marquessin quan es complien les condicions per canviar mesures.
Credibilitat
Aquest darrer plantejament, el dels indicadors objectius, és, al meu entendre, la peça clau de la credibilitat. Objectivitzar indicadors per assolir escenaris, i explicitar el perquè de cada decisió i quin pot ser el seu impacte en costos de salut i d’economia: ¿quants infectats, ingressats a l’uci i morts i quin impacte en pèrdues i aturats suposa cada decisió? Dur, però objectiu. Definir clarament en quin punt podríem, amb seguretat, retirar el toc de queda, permetre els concerts i en quines condicions, viatjar... Una mena de pacte entre les Administracions i la comunitat, però un pacte clar, sense clàusules ocultes o poc clares. Que tothom tingui clar quan i per què podem fer o deixar de fer. Això és apoderament de la comunitat. Això és republicanisme.
Entretots
Efectivament, no sols es poden considerar els indicadors epidemiològics en la presa de decisions. La gent està cansada i necessita retornar, el més aviat possible, a la vida normal. Estem presos de la fatiga pandèmica i la crisi econòmica, especialment en determinats sectors, és esgarrifosa. El dilema salut-economia existeix encara que no ho vulguem admetre.
Notícies relacionadesPerò no pot semblar un joc d’atzar. No pot semblar aleatori. I en moltes ocasions ho sembla. I si a això afegim declaracions dels representants polítics, tot sovint contradictòries, la confusió està servida. I a la confusió segueix la desconfiança. Es transmet la sensació de que es va a les palpentes.
Es pot, i seria bo fer-ho, l'establir unes fites clares, objectives i raonables que ens permetin assolir un equilibri entre la necessitat de normalització i les exigències del control de la pandèmia. I complir-les.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
