Assetjament o segona oportunitat

Després d’un any amb l’activitat econòmica en estat d’hibernació, amb breus despertars que no s’han acabat de confirmar i un panorama per al futur immediat encara incert –en una contrarellotge entre el ritme de vacunació i l’horitzó de l’estiu cada vegada més pròxim–, la perspectiva d’insolvència de moltes empreses i particulars es fa cada vegada més real. El recurs dels ertos, les periòdiques flexibilitzacions de l’activitat jugant sempre a no depassar el límit de les recomanacions sanitàries més estrictes, els crèdits ICO, les renegociacions de deute, la congelació dels concursos de creditors i l’expectativa que s’acabin confirmant les promeses d’ajuts directes o reformulació dels crèdits obtinguts han anat frenant el que, si aquests dics acaben per rebentar quan arribin al seu límit temporal, pot convertir-se en un tsunami d’impagaments d’empreses i persones físiques. Igual que, en el terreny immobiliari, es tem que quan s’aixequin les restriccions als desnonaments es visqui una crisi habitacional de dimensions difícils de sostenir.

Les empreses dedicades a comprar als creditors originals deute virtualment irrecuperable a preus irrisoris i a posar en pràctica mecanismes de pressió per aconseguir recuperar el possible ja aposten per la imminència de l’arribada d’aquesta onada d’insolvències, amb un volum molt superior al que ja s’ha anat succeint des de l’inici de la crisi de la Covid.

Han passat els temps del cobrament porta a porta amb cridaneres estratègies per avergonyir o intimidar el deutor. La reforma de l’article 172 del Codi Penal el 2015 va acotar dràsticament les pràctiques qualificables com a assetjament de l’honor i la intimitat. Però el traspàs de la condició de creditor a empreses situades en altres països ha obert una escletxa per combinar els processos legals amb formes de pressió telefònica que vulneren el dret a la intimitat, difonen la situació del deutor entre tercers i utilitzen formes d’assetjament insostenible (com trucades repetides en horari nocturn) que teòricament la llei espanyola havia descartat. La gravetat de la situació econòmica ha fet que moltes entitats financeres hagin optat per moratòries i renegociacions de deute, en espera d’una recuperació que permeti als seus deutors aixecar el cap i posar-se al dia. Altres impagaments s’han traspassat a aquestes empreses de cobrament amb formes d’actuació d’extrema duresa sobre situacions personals que poden arribar a ser desesperades.

Si la dificultat per recuperar el prestat a persones en situació no de morositat fraudulenta o d’evasió dels seus actius als seus creditors sinó d’estricta ruïna explica l’auge d’aquest mercat, en els casos en què els ‘flotadors’ anticrisi no arribin a evitar el naufragi el lògic seria que també es disparés un altre recurs creat també el 2015 i del qual fins ara s’ha fet ús en poques ocasions. Es tracta de l’establert en l’anomenada llei de segona oportunitat, que permet eximir autònoms i particulars del deute a creditors al qual no puguin fer front sense desatendre les seves necessitats vitals bàsiques, sempre que manifestin que han actuat de bona fe, una cosa similar a la fallida empresarial. El procés no és fàcil, i requereix tant d’agilitat com de controls per fiscalitzar que s’apliqui de manera transparent als qui no tenen cap altra alternativa. Només que una fracció de les situacions d’impagament que es temen derivi per aquesta via, l’encallament en la seva gestió pot ser inassumible. Aquest és un altre possible tsunami davant el qual seria necessari preparar-nos.