Restriccions per la pandèmia

Per a la llibertat

Diverses actuacions revelen un desconeixement sorprenent del dret, perquè coneixent-lo, o no s’actua de la forma que s’està fent, o bé es prenen mesures sanitàries explicant sempre de forma comprensible i amb detall la seva raó de ser

3
Es llegeix en minuts
Control de la Policia Nacional a la AP-7 a la Jonquera.

Control de la Policia Nacional a la AP-7 a la Jonquera. / Gemma Tubert (ACN)

Evoco Miguel Hernández per denunciar una amenaça greu. No és només la puntada de peu a la porta de la policia sense ordre judicial ni delicte flagrant. No és que alguns dels nostres diputats i senadors –¿van saber què votaven?– pretenguin que portem mascareta en tot moment sense ser sanitàriament necessària. No és que es persegueixi persones per expressar les seves opinions. No és que es tergiversi el redactat d’alguns delictes o es manipulin els fets per obtenir imputacions o condemnes. No és que ens tanquessin radicalment a casa durant gairebé dos mesos amb l’excusa d’una pandèmia que no es transmet per passejar sol al carrer o a la muntanya. Ni tan sols és que tinguem un toc de queda que ha vingut per quedar-se indefinidament sense tenir gairebé cap raó de ser tret d’en dies concrets, però no sistemàticament.

Amb tot això no només no s’ha aconseguit controlar la pandèmia eficaçment, sinó que a més s’han provocat depressions, suïcidis, violència de gènere, pèrdua d’ocupació i un desastre econòmic sense precedents. La pandèmia sembla que passarà amb la vacunació, per les esperançadores notícies que van venint d’Israel i el Regne Unit. Però el pitjor de cara al futur és que la mentalitat que revelen les actuacions institucionals enumerades en el paràgraf anterior pot haver vingut per quedar-se. És una mentalitat inequívocament autoritària que concep que els problemes només es poden arreglar dràsticament, ignorant en una mesura inacceptable els drets fonamentals. A grans mals, grans remeis, diu una frase estúpida portada a l’extrem, i fins i tot sense portar-la-hi.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Al principi de la pandèmia semblava que alguns governs europeus s’havien inspirat en l’estratègia xinesa per lluitar contra la pandèmia. Sense excloure aquesta inspiració de la dictadura oriental, el que s’ha fet evident aquests mesos en algunes de les nostres autoritats és que existeix un temor estrany de no obrar de forma autoritària, com si pensessin que la gent no obeeix si no és amb severitat. A més, diverses actuacions revelen un desconeixement sorprenent del dret, perquè coneixent-lo, o no s’actua de la forma que s’està fent, o bé es prenen mesures sanitàries però explicant sempre de forma comprensible i amb detall la seva raó de ser, limitant-ne l’impacte en la mesura possible. Però no està sent així. S’han tancat negocis sense disposar de càlculs científics que confirmessin que generen contagis.

Notícies relacionades

Al contrari, cada mesura ha anat acompanyada d’una alta dosi de moralina que s’ha contagiat considerablement entre la població, així com d’un menyspreu pels drets dels ciutadans esborronador. La majoria de juristes, periodistes i ciutadans en general no han dit res perquè eren conscients de la dificultat enorme de prendre decisions governamentals en situació d’incertesa. Uns altres vam optar per protestar per algunes mesures que eren escandalosament absurdes, ja que aquestes mesures solen trencar precintes de protecció de la llibertat que després costa molt restaurar. De fet, quan la vulneració és generalitzada ja és tard per tornar enrere, perquè la gent s’ha acostumat a la falta de llibertat. Per això vaig protestar, per exemple, per l’ús indiscriminat de la mascareta en espais oberts, ja que és simplement ridícul pensar que les persones que passegen alliberen aerosols contagiosos, i que no ho fan els esportistes que van corrent o les persones que s’asseuen a la terrassa d’un bar, tot i que només es retirin la mascareta quan xarrupen cervesa, que no és el cas. O els clients de l’interior d’un restaurant quan ingereixen el menjar.

Per descomptat, passat el temps, els governs, que tant s’han copiat entre si sense raó ni sentit, han augmentat les restriccions, avalant tocs de queda indefinits, mascaretes al mig de la muntanya o puntades de peu a la porta de domicilis sostenint, de manera sorprenent, que un domicili no ho és si no s’hi dorm. Que lluny queda aquell «la casa d’un home és el seu castell» que va dir Edward Coke al segle XVII... No es pot continuar guardant silenci. S’ha de combatre aquesta terrible pandèmia mentre arriben les vacunes, però amb lògica i democràcia. No destruint la llibertat.