Famílies sense llum i l’edifici Venus: les altres bombolles de temps

La pandèmia ha posat una nova cicatriu temporal a les nostres vides i, tot i que no hi ha cap institució oficial que així ho hagi marcat, ja tenim per comunament acceptat com a convenció que hi ha un abans i un després de la pandèmia. Com l’abans de Crist. Tan profund ens ha afectat. ¿Van viure d’una manera tan radical els nostres avantpassats la grip o la pesta? Les guerres sí que van deixar una bretxa temporal similar. I així com els geògrafs han traçat multitud de línies al globus terraqüi per separar tròpics i els biòlegs delimiten plaques i línies com va fer Alfred Wallace a l’arxipèlag malaisi, el temps s’ha esquerdat i ens ha propulsat a una època encara sense nord clar, com si tots els nostres rellotges haguessin perdut l’orientació i el fus horari i ens haguessin foragitat a uns llimbs.

Aquesta estranyesa que encara ens confronta diàriament amb la realitat, amb aquells plans que no podrem fer, sopars i trobades impossibles, viatges ja inconcebibles, concerts irrepetibles, és una mesura del temps, dels nous temps. I tot i que ens sembli que és l’única, n’hi ha d’altres.

El Culubret, a Figueres

A Figueres, al barri del Culubret, la pandèmia es va agreujar amb els talls de llum continuats, i van tenir un hivern duríssim. El març no ha sigut millor, expliquen: acumulen una vintena de talls del servei de més de tres hores de durada les últimes setmanes, interrupcions de subministrament que no s’arreglen només amb espelmes: hi ha menjar a les neveres, també hi ha forns i escalfadors d’aigua, radiadors, ordinadors per treballar i estudiar a casa. Si nosaltres vivim en un bucle temporal des de la pandèmia, ells viuen així, en aquests llimbs d’impotència, des del 2011, amb els primers problemes de sobrecàrrega elèctrica detectada.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

De la mateixa manera segueix la vida a Venus. No al planeta, encara bastant desconegut i fora de focus, amb tota l’atenció que s’emporta aquest any Mart. Paquita Jiménez fa 17 anys que surt als mitjans de comunicació per explicar que viu en un bloc de pisos insalubre, al Besòs, a Barcelona, al costat d’una comunitat de 190 famílies que hi han quedat atrapades. Des del principi van arribar bones paraules i plans i propostes de solució, però ha hagut de ser la Justícia la que hagi tret a la llum la inoperància de les administracions. Quan les enquestes apunten al descrèdit de la política no només recullen el rebuig popular de les decisions de ministres o gestions d’abast nacional, sobretot al·ludeixen a la petita política, la que els resol o complica els problemes quotidians. 

L’edifici del carrer Venus es va queixar, va guanyar la raó davant els polítics, va guanyar després la raó contra els polítics als tribunals, va guanyar la raó dels seus veïns i la ciutadania amb un finançament col·lectiu per sumar suports per seguir la seva croada contra aquest bucle en què van entrar, en què tot continua igual i res canvia. Són 17 anys de bombolla de temps, aquesta altra bombolla que no entén de pandèmies.