¿Cap on va l’Estat del benestar?

L’universalisme de la protecció pública pot provocar efectes negatius en un país endeutat com Espanya, perquè pot generar una cultura de rescat, contra l’esforç, i és manifesta la insostenibilitat del seu finançament

Es llegeix en minuts

Al soroll que generen les interpretacions sobre les causes i efectes de la desigualtat (sí, soroll, ja que l’evidència encara no dona amb claredat el curs de l’acció correctora apropiada), s’afegeix ara la crisi per la pandèmia en els seus vessants de desigualtat socioeconòmica i en salut. Si des de les primeres percepcions anava ja donant pàbul a una proposta de renda universal, ara amb la Covid-19 ha arribat la proposta de llançar ‘diners de l’helicòpter’. La renda garantia de ciutadania genera enormes dubtes, pel que suposa passar del recolzament social sota prova de mitjans a un de garantia indiscriminada, tant per a rics com per a pobres, a canvi d’una –improbable– eliminació d’altres beneficis en espècie, i després fiar-ho tot a una potencial recuperació de les rendes via IRPF.

Amb els xecs dels nord-americans ‘llançats’ per tot arreu, i el clamor de molts altres països de passar a l’acció directa contra la crisi generada pel virus, el desconcert sobre el camí futur que cal recórrer per l’acció social s’ha engrandit. És clar que, amb la pandèmia, l’ajuda monetària postulada per tots s’ha d’entendre com a conjuntural i transitòria. Però per a aquells països que són poc flexibles en la recuperació econòmica (mercats de treball rígids, institucions fiscals parsimonioses o simplement ineficients), sumar al clamor de la desigualtat social, l’econòmica, a resoldre per la via dels ‘diners helicòpter’, és preocupant.

Són, a més, propostes ben rebudes des de l’universalisme més simple i mandrós de la gestió pública. Si l’universalisme com a imperatiu perd proporcionalitat amb el grau de necessitat i de capacitat econòmica, en un Estat bastant endeutat com l’espanyol pot representar l’ensorrament del seu Estat del benestar. Primer, per la cultura de rescat, contra l’esforç, que pot generar. I segon, per la insostenibilitat manifesta del seu finançament. Tot això té mal pronòstic: el recolzament pot acabar sent tant universal, extensiu, com exigu en la quantitat.

D’altra banda, pot provocar un gran descontentament en aquells que llegeixen com a falta de discriminació positiva la seva situació de fragilitat, en favor dels que no ho necessiten. Amb l’ascensor social funcionant, cicles econòmics breus, i amb respostes estructurals d’institucions robustes, potser la prognosi seria una altra. Però en les actuals circumstàncies, molt em temo que aquest sobredimensionament de l’abast d’una protecció pública poc discriminada i sense capacitat de finançament sigui el principi del final de l’Estat del benestar tal com el coneixem. Ingenus i eixerits a la vegada, sota la idea de transformar-lo, pot ser que estiguin ara mateix soscavant els pilars per a la seva destrucció.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tot això coincideix en un moment de replantejament de la globalització econòmica viscuda. De fet, amb la hiperglobalització ha augmentat moltíssim l’especialització econòmica, reduint, com assenyala Dani Rodrik, el ritme de creixement del pastís –que era el benefici principal–. I han augmentat els costos, les complicacions polítiques per alleujar els efectes indesitjats: l’increment de l’arbitratge lliure redueix la capacitat regulatòria dels estats (no només en qüestions monetàries o fiscals, sinó també d’estàndards de treball, regulacions de consum i ambientals o de fiscalitat societària); fa més innòcua la diversitat institucional, i disminueix l’abast del bé públic, cada vegada més local o internalitzat en un territori. En aquest nou context, els estats del benestar no estan preparats per fer front a les inseguretats que afecten també la classe mitjana. D’aquí, possiblement, les improvisacions i els dubtosos remeis abans comentats.