Un finançament just

¿Per què resulta tan complicat acordar un criteri d’equitat fiscal en el finançament autonòmic? De l’encara no nat acord de finançament autonòmic s’ha escrit molt, malgrat no comptar amb una proposta mínimament articulada dels seus continguts. Més enllà del cost que suposi per a l’Estat aconseguir el plàcet dels governs regionals, hi ha subjacent la qüestió de l’equitat fiscal amb què valorar la distribució dels recursos territorials resultant. FEDEA, en un document recent, s’ha posicionat sobre això; d’altres ho hem fet des de revistes especialitzades. I la disparitat de criteris és òbvia.

Des de la reivindicació històrica catalana, un finançament es considera "just" si tradueix una certa correspondència entre contribucions realitzades pels ciutadans del territori i les transferències rebudes. La seva expressió primària és l’ordinalitat, és a dir, que es mantingui la relació entre ingressos aportats i rebuts. Això que es veu com a "just" en la perspectiva més federal no s’accepta certament en la individual (entre ciutadans, com a contribuents i beneficiaris de les polítiques públiques), i conté accepcions contràries que porten a l’opinió que s’hauria de preservar un ordre invers, també en el pla territorial. Si es contribueix més en finançament per una base fiscal més elevada, ha de significar que la seva renda més alta meriti per a aquests territoris una necessitat de despesa pública més baixa, a descentralitzar des de l’administració central. En això rau la principal diferència en la idea del que hagi de ser un finançament just: l’agregat versus l’individu.

En el primer cas s’identifica una certa legitimació del govern autonòmic per reivindicar una part dels impostos pagats pels seus ciutadans. En el segon cas no existirien contribuents regionals, sinó contribuents espanyols que viuen a la regió.

Des d’aquests dos extrems s’ha intentat una certa aproximació, amb fons i subfons per intentar fer convergir les dues visions. Això sembla permetre que uns parlin del país descentralitzat en despeses més que en ingressos, i d’altres d’un Estat quasifederal. La primera aproximació procedeix de considerar "justa" una transferència poblacional idèntica, mateixa despesa transferida per càpita per a totes les comunitats, independentment de les seves contribucions.

Que sigui igual no fa regressiva la fórmula, ja que es rebria idèntica quantitat independentment de l’aportat. Al finançar serveis públics, i no diferències en renda, la uniformitat de despesa seria ja equitativa. Sobre aquest mateix terreny de joc, no obstant, uns ajustarien per diferències reals en la despesa sobre la base de ponderar la població segons "necessitats estimades". En aquesta estimació entraria, de nou, un concepte d’equitat: població ajustada per una necessitat més gran (a definir, mesurar, ponderar, afegir i traduir en recursos), amb tota la complexitat que això comporta. Des de l’altre referent, d’altres buscarien la concreció de recursos iguals en termes reals; això és, ajustant pel cost més alt d’un mateix servei.

Notícies relacionades

Gestionar les baixes laborals

Damm, el paisatge de Barcelona

Pel que fa, no a la despesa a transferir, sinó a la valoració dels recursos aportats, l’aproximació entre aquells extrems, a efectes de considerar una contribució "justa", prové de separar (normar en l’argot), la recaptació més alta procedent de comptar amb més bases fiscals (més renda i consum) de la que procedeixi de tipus o impostos propis més alts. La capacitat fiscal rellevant seria, doncs, la procedent d’un esforç fiscal més alt i no d’unes bases tributàries més grans. En contra seu, es posaria en valor que una igual contribució, sigui quina sigui la seva font, restaria més capacitat econòmica en renda disponible a una comunitat amb un cost de vida més alt, o en la qual les rendes privades predominin sobre les públiques.

Finalment, existeix el desacord respecte del grau d’anivellament just; això és, l’abast que s’hagi de donar als serveis públics fonamentals l’accés dels quals hauria de garantir la despesa social transferida. Per a uns hauria d’arribar al 100%, mentre d’altres exigirien precisió en el que s’hagi d’entendre per despeses fonamentals de l’estat del benestar, a favor d’un anivellament parcial. I sempre des del recordatori que un anivellament complet de despeses elimina tot incentiu a recaptar i a responsabilitzar-se de la gestió autonòmica de la despesa. Sense obviar tampoc que s’està igualant l’accés a serveis públics i no les rendes primàries d’aquells territoris.