Els treballs d’Aragonès

El seu pas per la vicepresidència la passada legislatura no va ser fàcil, al contrari. Però el que té per davant s’assembla als Dotze Treballs d’Hèracles (més conegut com a Hèrcules, el seu nom romà). Recordem que tals treballs –jutjats com impossibles– li van ser imposats a canvi de la redempció.

La del 14-F va ser una nit agredolça. ERC es va veure superada en vots pel PSC, a la qual cosa cal afegir una qüesió més rellevant: no va poder treure's de sobre JxCat, a qui va treure només un escó d’avantatge. L’aritmètica –i el sentit comú– obligaven a una aliança renovada amb els de Carles Puigdemont. 

La negociació se cenyeix, per tant, als mateixos socis de l’anterior legislatura, Junts i la CUP. El cap de cartell d’ERC ha aconseguit tancar l’elecció de la presidència i la mesa del Parlament. La contrapartida és Laura Borràs, disposada a utilitzar el Parlament per burxar a les contradiccions republicanes. Borràs és com Torra, però amb molta ambició.

El segon treball d’Hèracles-Aragonès és tancar la composició del Govern. La CUP intenta desplaçar-lo cap a l’extrema esquerra, mentre Junts apreta per arrencar-li compromisos que desemboquin en el xoc institucional amb l’Estat. El pitjor no és tot això –al cap i a la fi legítim-, sinó que s’intueix que molts no han après res, que són incapaços de canviar el xip i deixar enrere malvolences i rancors. No parlo només de Borràs menystenint, primer, i llançant, després, retrets al seu antecessor, Roger Torrent, sinó també dels vetos a persones concretes que emmetzinen la negociació. L’únic signe esperançador, la relativa discreció amb què tot s’està portant.

Mentrestant, continuen arribant males notícies de Madrid. Poden resultar letals per als republicans, que necessiten com l’aire que respiren exhibir algun resultat del seu recolzament a Sánchez. El mar Bàltic amenaça de gelar-se. («La Bàltica s’ha glaçat», és una expressió que es va fer usual durant el pujolisme per referir-se a l’entossudiment negociador del Govern espanyol).

Els esdeveniments a Múrcia i sobretot a Madrid no fan més que refredar unes aigües ja fredes. El problema per a ERC és que la seva narrativa i la seva estratègia graviten justament sobre el contrari: en la confiança en què «el Govern més progressista de la història» farà honor a la seva paraula i farà passos per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Esquerra tem, de fet li ha començat a entrar el pànic, que Sánchez els deixi a l’estacada. Com a mostra, les dramàtiques amenaces –que cal entendre com imploracions– a l’executiu de Sánchez llançades per Gabriel Rufián fa pocs dies al Congrés.

Ciutadans sembla destinat a continuar desballestant-se, això si no col·lapsa sobtadament. L’extinció del partit taronja obre un espai a la dreta del PSOE pel qual aquest sens dubte lluitarà. En realitat aquest moviment fa temps que està en marxa.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’objectiu estratègic de Sánchez passa per alleugerir el pesat jou que li suposen els seus socis actuals, anhel que la sorprenent sortida de Pablo Iglesias de l’Executiu central facilita. Si finalment l’aznarisme, que no és només Díaz Ayuso, aconsegueix trencar les resistències internes i acostar el PP a Vox –una cosa que depèn en gran manera del que passi a les eleccions del 4 de maig-, l’eventual ocupació del territori polític de Ciutadans serà encara més temptadora per al PSOE.

Que la maniobra de Sánchez segueixi endavant i es consolidi suposa una autèntica calamitat per a Aragonès. Si els indults i la reforma del delicte de sedició continuen retardant-se, si la taula de diàleg Estat-Generalitat segueix avariada, si ERC continua amb les mans buides, Junts per Catalunya i la CUP no dubtaran, vist això fins avui, en abandonar qualsevol bon propòsit i sentit de la responsabilitat i llançar-se sobre ERC.