Referents socials

Els herois

Han canviat d’aparença però continuen existint i, afortunadament, de vegades, inspiren el nostre comportament

3
Es llegeix en minuts
Els herois

Les modes canvien. La meva infància va estar dominada per un món d’herois en el qual destacaven el Guerrero del Antifaz i Superman, tot i que a mi m’agradessin més Sandokan i el Corsari Negre, d’Emilio Salgari. O l’Ivanhoe de Walter Scott. Al ine brillaven el Cid i Ben-Hur en una llarga cadena que arriba fins a Luke Skywalker. Era una època encara dominada per Thomas Carlyle, que pretenia que els grans homes (amb poques dones) determinessin el rumb de la història desdenyant les teories d’inspiració marxista que mantenen que aquest rumb el marquen les forces econòmiques i culturals subjacents.

Probablement la veritat sigui molt més a prop de la segona interpretació, com mostren les similituds entre El guepard, de Lampedusa, a Sicília, i el Bearn, de Llorenç Villalonga, a Mallorca, que no es coneixien entre ells, tot i que tampoc sigui menyspreable l’impacte que algunes personalitats devastadores han tingut sobre les nostres vides. El nazisme sorgeix a Alemanya per la combinació de la humiliació del Tractat de Versalles amb la crisi econòmica del 29 i el fracàs de la República de Weimar, però hauria fet molt menys mal sense la bogeria vesànica de Hitler. Igual que ho va ser Stalin, aixecat per una revolució comunista forjada sobre l’esclavitud camperola, qui va enviar 30 milions de compatriotes a morir al Gulag.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Avui els herois han passat de moda, s’ho han de fer perdonar, s’humanitzen i els defectes i debilitats del seu caràcter els engrandeixen i ens els acosten més, com li passa al hòbbit protagonista de l’obra de Tolkien, desconcertat per la tasca que se li encomana però no menys resolt a vèncer els obstacles. Els nostres herois són avui els anònims sanitaris que lluiten contra la pandèmia i tantes persones que s’esforcen diàriament per arribar a final de mes en un entorn econòmic destrossat. No se’ls aixequen estàtues de bronze a les places ni coneixem els seus noms, tot i que de tant en tant en sorgeixi un que és capaç de galvanitzar les multituds, com aquest capità Tom, que als cent anys s’ha convertit en un fenomen viral a Anglaterra i que abans de morir ha recaptat milions de lliures per lluitar contra la Covid-19.

Perquè els herois canvien d’aparença, però segueixen existint i, afortunadament, en alguns casos, encara inspiren el nostre comportament. Avui són menys forts, més pròxims, menys monolítics i dogmàtics, més fràgils i més tenallats per dubtes que, en definitiva, són el motor del progrés... Perquè, sens dubte, no hi ha canvi. I de vegades es trenquen, com li ha passat a Aung San Suu Kyi, que, després de passar 15 anys de presó domiciliària per lluitar contra la dictadura militar birmana i rebre el premi Nobel de la Pau, no va ser capaç de condemnar el genocidi de la minoria rohingya en mans de militars budistes. Els mateixos que l’acaben de detenir un altre cop.

Notícies relacionades

Hi ha gent que detesta els herois perquè tallen tots els caps que destaquen, per això volen acabar també amb els del passat aplicant-los criteris del present, que és una forma molt injusta de jutjar-los perquè eren gent amb una altra mentalitat, com també tenen un altre codi de conducta els indígenes de tribus primitives per a qui les nostres categories mentals són simplement incomprensibles, com explica Jared Diamond a El mundo hasta ayer. I a la inversa, per això nosaltres no entenem que ells deixin morir o que fins i tot matin els ancians no poden seguir el ritme de vida transhumant. Adrià no hauria comprès que algú li parlés de pederàstia. Va ser un pederasta, que és condemnable, tot i que això no el va fer pitjor emperador. No intento condonar conductes criticables, sinó posar-les al seu context. Les valquíries no sonen pitjor, encara que li agradessin a Hitler i que Woody Allen digués que al sentir-les li venien ganes d’envair Polònia. S’està posant de moda al món una «cultura de cancel·lació» que nega el pa i la sal als qui no pensen o actuen d’acord amb la moral dominant i això em sembla d’un totalitarisme intel·lectual inacceptable.

El que no aconsegueixo comprendre és que algú vulgui convertir en heroi un paio com Pablo Hasél, que, a més, és un raper dolentíssim. Prefereixo Sandokan.

Temes:

Pablo Hasél