Una oportunitat perduda

La Taula del Parlament tindrà com a presidenta Laura Borràs, de JxCat, que queda així apartada de la possibilitat d’ocupar una cadira al Consell Executiu que aspirava a presidir però passarà a convertir-se aquest divendres en la segona autoritat de la Generalitat de Catalunya. L’acord sobre la composició de la Mesa del Parlament entre, estrictament, les forces independentistes, vaporitzant les línies vermelles que encara hores abans dibuixava la CUP, és una oportunitat perduda per començar a teixir acords transversals més enllà de la fossa entre independentisme i constitucionalisme que molts no han deixat ni un sol moment d’intentar promoure des que el procés va arrencar i d’altres s’han esforçat, tot i que infructuosament, per atenuar.

Després d’aquest acord que es formalitzarà aquest divendres amb la constitució de la nova legislatura del Parlament sortida de les eleccions del 14-F s’aplana el camí de la formació d’un Govern independentista que modifica, respecte a l’anterior, que els seus propis integrants van reconèixer com a fallit, l’ordre dels factors. Si no al Govern, hagués sigut un gest esperançador que almenys l’òrgan que representa la pluralitat de sensibilitats polítiques dels catalans fos objecte d’un acord més ampli. Que els dos càrrecs de més alta representació de l’autogovern català no recaiguin, respectivament, en la força que està en condicions de formar una majoria de Govern i que va ser la més votada en les eleccions, sinó que es distribueixin entre les dues principals forces del camp independentista, no és precisament una manera d’ampliar les vies per les quals ha de discórrer la política catalana. Tot i que és positiu que, almenys, sí que hagi sigut possible teixir un compromís per aïllar políticament Vox al Parlament.  

És possible que la situació a Catalunya encara no estigui madura per a la formació d’un Govern que transcendeixi la divisòria marcada per l’independentisme i per tenir, en canvi, com a referent les polítiques a emprendre en les gens banals competències que corresponen a la Generalitat de Catalunya. I fins i tot que tampoc sigui encara possible en un format de Govern en minoria amb recolzament extern. Les forces polítiques que tindrien a la seva mà fer-ho possible ho consideren inviable, tot i que un Govern transversal d’esquerres seria la coalició que més catalans desitjarien veure a la plaça de Sant Jaume. I malgrat que l’alternativa sigui repetir la fórmula que durant l’anterior legislatura va convertir la gestió diària en un Vietnam incessant entre socis desavinguts, que va paralitzar la gestió de les qüestions quotidianes i qualsevol projecte de futur en und moments crítics per al país.

Els components que formaran el nou Govern de la Generalitat són els mateixos que van portar a la decisió de convocar eleccions de forma anticipada per la seva incompatibilitat. Però no és irrellevant que sigui una força política o una altra qui sigui al capdavant. A la previsible presidència de Pere Aragonès se li hauria de demanar un període de gestió responsable davant els gravíssims reptes socials, sanitaris i econòmics que encara Catalunya. I s’hauria d’esperar una renúncia a aventures unilaterals i gesticulacions estèrils en coherència amb el tarannà amb què el seu partit polític es va presentar davant els electors. Si la convivència entre els socis de Govern resulta ser tan difícil de portar com ho va ser a l’anterior etapa, fins al punt de fer-la impossible, potser aquesta vegada, tot i que no sigui en primera instància, es pugui arribar a presentar una segona oportunitat en què la recerca d’alternatives sigui preferible a la cronificació de les tensions.