Terratrèmol a la dreta

Els esdeveniments, que es van produir en allau, van començar amb la presentació per part de socialistes i taronges de sengles mocions de censura a la Comunitat i l’Ajuntament de Múrcia, institucions en les quals Cs governava fins ara amb el PP, i van continuar amb la ruptura unilateral per part d’Isabel Díaz Ayuso del seu pacte amb el partit d’Inés Arrimadas i el cessament dels seus sis consellers, temorosa que Cs repetís a Madrid l’operació murciana. Els socialistes també van presentar una moció a Castella i Lleó sense tenir garantit el necessari recolzament d’almenys quatre diputats taronges. 

Aquestes iniciatives van desencadenar un terratrèmol polític que pot modificar el tauler electoral i que es va produir enmig de l’excepcional situació de descontentament social que ha provocat la pandèmia de la Covid-19, ara que la ciutadania està més preocupada per saber quan li posaran la vacuna que per la incertesa que genera en els seus representants polítics la possibilitat o no de continuar en els seus càrrecs. Per tant, es podria parlar d’irresponsabilitat. No en el cas de les mocions murcianes, justificades per la necessitat d’acabar amb la corrupció del PP, però sí en la decisió tacticista de la presidenta madrilenya, que va trencar la coalició i va convocar eleccions només per l’interès d’aprofitar el seu avantatge a les enquestes per intentar mantenir-se al capdavant del Govern de la Comunitat. 

Ayuso va intentar revestir la seva actuació d’interès general –«pel bé de Madrid i d’Espanya», va dir– quan el seu únic objectiu és no veure’s desposseïda del càrrec, com li ocorrerà la setmana vinent al seu company murcià. Si finalment hi hagués eleccions a Madrid el 4 de maig, el seu millor èxit seria ser la candidata més votada, però, donada la fragmentació política actual, no té assegurada d’entrada una majoria absoluta, cosa que, si governés, incrementaria la seva dependència de Vox. Una mala notícia no només per als madrilenys, sinó també per al PP, que necessita marcar la seva pròpia línia i allunyar-se de la ultradreta. El canvi de rumb iniciat per Cs debilita més els populars, que perden poder territorial, però es desconeix quines conseqüències electorals pot tenir per al partit d’Arrimadas i si continuarà sent necessari per a les aliances postelectorals. 

Més enllà del dilema jurídic sobre si té prevalença la convocatòria d’eleccions anticipades anunciada per la presidenta de la Comunitat de Madrid a mig matí de dimecres o les mocions de censura presentades contra ella poc després pel PSOE i Més Madrid (el partit d’Íñigo Errejón), que s’acabarà resolent als tribunals, aquestes accions i l’esvalot que van generar mostren la debilitat de les aliances que es van forjar entre PP i Ciutadans en algunes autonomies i la inestabilitat política que comporta la seva dependència dels vots de Vox. Posen també al descobert la profunditat de la crisi del Partit Popular i la seva incapacitat per allunyar-se de l’ombra que projecta sobre ell la ultradreta de Santiago Abascal. Però potser el més greu és que reflecteixen que de vegades els polítics són molt lluny de la ciutadania, molt més preocupada ara per la crisi sanitària i econòmica que per les inquietuds partidistes dels seus representants.n