Visita papal a l’Iraq: vull i no puc

El viatge, mesurat al detall, ha tingut una forta càrrega simbòlica. D’una banda, responia a l’afany particular d’una persona de 84 anys, amb visibles dificultats de locomoció, per tornar l’atenció a aquest país. De l’altra, ha servit per tornar als orígens (visita a Ur, bressol d’Abraham), per celebrar trobades multitudinàries (missa a Erbil amb uns 10.000 assistents) i fins i tot per a la reivindicació (trobada pública a Mossul, a escassos metres d’on Abubaker al Bagdadi va proclamar el pseudocalifat de Daesh, el juny del 2014). Però res ha sigut tan rellevant com la trobada, a Nayaf, amb el gran aiatol·là Ali al-Sistani, en un gest d’agraïment per la seva defensa de les minories i en un intent per reforçar l’ecumenisme i sumar veus a la causa de la pau.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

D’altra banda, en termes polítics, el balanç és necessàriament menys brillant. En la seva doble condició de màxim jerarca de la cristiandat i de cap d’Estat es pot entendre que procuri tant millorar les condicions de vida dels seus seguidors com el benestar i la seguretat de la resta dels 38 milions d’iraquians. En el primer cas, res apunta que la sort d’aquest col·lectiu –de majoria assíria i, en general, conformat per classe mitjana– canviï a curt termini. No només han patit durament la violència gihadista, tant d’Al-Qaida com de Daesh, sinó que també es pot preguntar sobre la responsabilitat dels que van envair i van ocupar el país a partir del 2003. També ha brillat per la seva debilitat el suport rebut per altres comunitats cristianes de la resta del món i el seu compromís efectiu amb la seva actual situació. Finalment, tot i que Al-Sistani s’hagi mostrat en sintonia amb el missatge papal, no s’ha arribat a firmar ni tan sols un document similar al qual, el febrer del 2019, Francesc i Ahmed al-Tayeb, Gran Imam d’al-Azhar i rector de la Universitat d’al-Azhar, van subscriure en defensa de la coexistència pacífica entre les seves respectives confessions. I, per descomptat, tampoc s’ha decidit mobilitzar cap recolzament econòmic ni jurídic per rescabalar-los de les seves pèrdues. Per això només es pot concloure que el previsible és que continuï l’èxode d’una comunitat assentada en aquest territori des del segle I.

Quant al segon problema, l’únic positiu ha sigut l’alleujament per la falta d’activitat violenta durant la visita. Per molt bona que sigui la seva voluntat, no està en mans de Francesc posar fi a la notòria influència iraniana sobre Bagdad, a l’abandonament de les 14 minories que conformen el país i a la generalitzada falta de benestar i seguretat per molt que el primer ministre, Mustafa al-Kadhimi, s’afanyi a afirmar el contrari. En resum, el pontífex ha pogut tornar satisfet al Vaticà; però els cristians iraquians i la resta de la població, una vegada diluït l’efecte mediàtic, continuaran sense veure la llum al final del túnel.