La guerra entre Israel i l’Iran

D’una banda, Israel, violant una vegada més el dret internacional, fa des del dia 13 de juny que llança onades d’atacs aeris contra diverses instal·lacions nuclears iranianes, factories de fabricació de míssils, sistemes de defensa antiaeris i fins i tot algunes de les seves infraestructures energètiques; tot això acompanyat de l’assassinat de científics nuclears i alts caps militars i dels pasdarans. El que vol és degradar tant com pugui la capacitat iraniana de continuar enriquint urani, quan ja s’estima que té uns 400 quilograms enriquits per sobre del 60%, cosa que li permetria arribar a disposar en algun moment de prou material per fabricar nou bombes nuclears. Si bé sap, en tot cas, que la destrucció completa del programa està fora del seu abast, tot indica que està decidit a continuar castigant sense tenir gaire clar en què pot desembocar aquesta dinàmica bel·licista.

D’altra banda, l’Iran respon als atacs amb els escassos mitjans que pot activar. La seva antiquada aviació no pot desafiar la israeliana en cap circumstància, mentre que els seus peons regionals –Hamàs, Hezbol·là i Ansar Al·là, principalment– estan molt debilitats després del càstig sofert en mans d’Israel. En termes militars això significa que tan sols compta amb els seus míssils balístics (i alguns drons) per mostrar al seu enemic la voluntat de resistir. I si en els primers dies de l’enfrontament les onades iranianes superaven el centenar de míssils, ara amb prou feines van més enllà de la desena: un senyal més de la seva notable inferioritat de forces.

Notícies relacionades

Jo ja no voto

Això no ha d’anar de percentatges

Arribats a aquest punt, es pot entendre que tant Tel-Aviv com Teheran estan disposats a mantenir els seus respectius guions militars. El més previsible en principi és que Tel-Aviv, després d’haver aconseguit la superioritat aèria, cosa que li ha permès danyar (sense que se sàpiga, però, fins a quin nivell) les instal·lacions d’Esfahan, Natanz i Arak, continuï en aquesta mateixa línia durant un temps indefinit. Teheran, en canvi, mentre declara que no tornarà a seure en una taula de negociacions fins que Israel no aturi els atacs, probablement se centrarà a preservar el que pugui del seu programa nuclear (i dels seus científics) i a continuar llançant els míssils que pugui amb la vana esperança que Israel esgoti els míssils interceptors. Un guió molt previsible, del qual no es deriva un final de la violència a curt termini i que augmenta la possibilitat d’una escalada regional.

En aquest punt és on cobra una importància especial el paper que estigui disposat a jugar Donald Trump. En contra del discurs oficial, que insisteix que fins ara Washington no està implicat en la guerra, convé recordar que no només ha proporcionat a Tel-Aviv una valuosa informació operativa per dur a terme els atacs, sinó que també està participant (juntament amb britànics i jordans) en la intercepció dels míssils iranians. El que Netanyahu pretén desesperadament és que Trump faci un pas més implicant-se en l’atac a la planta d’enriquiment d’urani de Fordow, on l’Iran té les centrifugadores més avançades. Situada a uns 90 metres de profunditat, les forces israelianes no disposen de cap mitjà convencional per destruir-la; els EUA, però, sí que disposen de les bombes GBU57 –amb uns 13.600 quilograms de pes i una càrrega explosiva d’uns 2.700 quilograms, capaç de batre objectius fortament protegits– i dels bombarders estratègics B2 Spirit, que poden carregar un parell d’aquestes bombes fins al seu objectiu. Per ara, mentre Trump esfulla la margarida, l’Iran calcula si ha de sortir del TNP i accelerar el pas per afegir-se al club nuclear.