El pèndol estètic

El postmodern ataca de nou

Es compleix el 40è aniversari del grup Memphis, que va revolucionar el món del disseny

Es llegeix en minuts

Sona al tocadiscs, una vegada i una altra, la cançó de Bob Dylan ‘Stuck inside of mobile with the Memphis blues again’. És la nit de l’11 de desembre de 1980, a casa d’Ettore Sottsass, arquitecte milanès, exdissenyador d’Olivetti. Està reunit amb diversos joves, conjuminant una col·lecció de mobles trencadors. Ningú canvia l’elapé que gira i gira, i decideixen dir-se Grup Memphis. La seva presentació a la tardor de l’any següent serà una bomba al món del mobiliari. Amb prou feines 55 peces canvien el rumb del disseny. Són obres del guru italià que ja té 64 anys, però ha convidat gent de diversos països que no arriben als 30. Entre ells hi ha un dibuixant de còmics valencià, Javier Mariscal.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’‘establishment’ del moble queda horroritzat davant les capritxoses peces, incòmodes i cares. El món oficial del ‘design’ denuncia una degeneració, aparellada amb la que està provocant l’arquitectura postmoderna. Hi ha un gran debat entre filòsofs i creadors sobre la validesa del projecte de la modernitat. El postmodernisme rep molts pals intel·lectuals. No obstant, al carrer agrada i triomfa, la gent es diverteix amb les seves propostes fresques. I els dissenyadors reivindiquen la llibertat absoluta i el final de les cotilles. A més, venen bé els seus productes. Cases amb frontons i columnates, interiors amb motllures i mobles amb estampats coloristes. El disseny, siguin edificis, interiors o mobles, des d’aquell moment va acostant-se a la moda i a l’art. Separant-se del cordó umbilical amb la funció que li va fer néixer allà pels anys 20 del segle XX al caliu de la Bauhaus –que per cert, ara volen ressuscitar, ¿és que no sabem crear res ‘ex novo’?–.

Torres enderrocades

Uns anys abans, el 16 de març de 1972, a les tres de la tarda, se certificava la defunció de l’arquitectura moderna. Així ho va dictaminar el crític Charles Jencks. Assenyalant el dia de l’explosió per a la demolició dels apartaments Pruitt-Igoe a San Luis, Estats Units. Es tractava de 33 blocs de 12 plantes amb 2.870 diminuts apartaments. Un enorme complex de vivenda pública construït tot just 20 anys abans. Obra de l’arquitecte Minoru Yamasaki, el mateix –¡pobre, que malastruc!– a qui l’any 2001 li volarien també les seves Torres Bessones a Nova York, i a qui ETA va intentar volar la seva Torre Picasso a Madrid. Pruitt-Igoe era un paradigma de l’arquitecta moderna, però un fracàs de barri, amb problemes constructius i de delinqüència on ningú volia viure. Estava dissenyat segons els estàndards urbanístics del moviment funcionalista, inspirat per Le Corbusier. Un fracàs que va donar pas al nou estil contraposat que acabava de néixer, el postmodernisme. Via lliure a la revisitació historicista, a les formes ondulades i colors llampants. «Menys és avorrit», proclamava Robert Venturi.

La resta de la pel·lícula la coneixem tots. El postmodernisme es va passar de rosca i va tornar la contenció. Així, als 90 es va imposar el minimalisme. Però aquest al seu torn va començar també a derrapar i va arribar el ‘minidolentisme’, la falta d’imaginació i vida. Que va propiciar el desenfrenat deconstructivisme... I així anem fent tombs des d’aleshores. És el pèndol estètic de la història, que va començar quan el Barroc va succedir el Renaixement. Ara, pel que sembla, arriba el moment de revisitar els anys 80 i, per tant, el postmodernisme. Han passat 40 anys i el Vitra Design Museum ho celebra amb una exposició de Memphis. I es nota la seva influència en edificis i mobles actuals.

Notícies relacionades

Cervell d’enginyer primitiu

En les seves delicioses memòries, Sottsass explica: «Em moria d’avorriment amb la retòrica del racionalisme, especialment d’alemanys i suïssos, els que pensen que per fer arquitectura està millor tenir un cervell d’enginyer primitiu. Volia alliberar-me de la geometria simple de l’arquitectura que seguia la retòrica del funcionalisme». Després confessa: «De les discussions sobre el postmodernisme, tedioses i abstractes, m’escaquejo sempre. Discussions que no es fan sinó per procurar-se espai cultural, per sentir-se màfia, per acordar què s’ha de fer, tancar possibilitats, dictar les condicions, o estàs amb ells o quedes marginat». Però no van aconseguir acorralar-lo, ara està de nou sota el focus d’atenció. Però per poc temps. El pèndol.