Ara fa un any: lliçons apreses

L’informe del Global Preparedness Monitorig Board (OMS) alertava sobre una possible pandèmia d’influença per 2019, i el següent any advertia sobre una pandèmia causada per un patogen respiratori letal i que es propagui ràpidament, tot relacionant-ho amb la grip. La nostra realitat, en aquell moment era que la grip estacional ens causava 300-500 morts anuals.

El que ens deien des de Xina, la OMS i les agències internacionals era que el R0 (la capacitat d’infecció) i la letalitat del coronavirus no eren massa diferents de la grip estacional o la grip A.

Creiem que estàvem preparats. Havíem reunit als nostres experts i teníem els protocols apunt.

Arribada a Europa

El 21 i 22 de febrer brot al nord d’Itàlia. Això ja esta més a prop i amb una molt intensa relació amb Catalunya. Tres dies desprès el primer cas confirmat a Catalunya i el 6 de març el primer mort. L’1 de març teníem 14 pacients de covid-19. El 15 903. El 31 quasi 20.000.

L’11 de març l’OMS declara la situació de pandèmia. Veient l’impacte de la pandèmia, la Generalitat demana el tancament perimetral, que es denegat pel Govern Central. El Procicat es posa en marxa i, en front del clúster importantíssim de cassos a la Conca d’Òdena (Igualada) es decideix el tancament de la subcomarca el 12 de març. El 14 el Govern espanyol decreta l’estat d’alarma que, entre altres coses, suposa una centralització absoluta, tan a nivell de decisions com d’assortiment de materials imprescindibles i escassíssims: mascaretes, equips de protecció individual (epis), respiradors...

Inicialment havíem establert una estratègia que en dèiem de “contenció”. Volíem identificar tots els malalts i els seus contactes per aïllar-los o posar-los en quarantena. La vigilància epidemiològica i l’atenció primària no recuperades de les restriccions i retallades, varen quedar superades. Es va tenir que passar a una estratègia de “mitigació”. Hi havia transmissió comunitària i l’únic que es podia fer, en carència de vacunes i tractament i amb un desconeixement quasi total del virus i la malaltia, era posar en marxa mesures no farmacològiques (confinament, tancament d’establiments, teletreball, distància social, rentat de mans, mascaretes...) Sols hi havia un sol laboratori a tot Catalunya, en la fase inicial, capacitat per fer PCR diagnòstics.. I des de  Madrid es volia que aquestes determinacions fossin realitzades centralitzadament.

Alta mortalitat

Desbordament de la salut pública, atenció primària i hospitals, especialment llits de crítics i ucis. Una molt important afectació dels professionals i els altres ciutadans. Alta mortalitat que obliga a prendre mesures als serveis funeraris. Calia salvar el sistema sanitari, a punt del desbordament.

Desbordament de la salut pública, atenció primària i hospitals, especialment llits de crítics i ucis. Una molt importat afectació de professionals i de la resta de ciutadans. Alta mortalitat que obliga a prendre mesures en els serveis funeraris. Calia salvar el sistema sanitari a punt de desbordament.

La reacció va ser notable. Es van adaptar noves àrees de crítics, es van improvisar materials, els professionals sanitaris van respondre fins a límits impensables, i la ciutadania va col·laborar. Es digui el que es digui, es va treballar bé. Es va assolir el tan desitjat aplanament i posterior baixada de la corba i es va procedir a la progressiva desescalada fins arribar al juny a la “nova normalitat”. La resta, ja ho coneixen.

Ara, un any després, ja amb una campanya de vacunació en marxa, tot i no haver assolit vèncer la pandèmia, amb més informació a les mans, és el moment de plantejar-se quins van ser els grans problemes i quines lliçons en podem extreure.

Podríem fer una llista dels principals problemes.

El primer problema era l’absolut desconeixement sobre un virus nou, contra el qual no teníem cap eina i les informacions, possiblement esbiaixades, que ens venien de Xina. En segon lloc, no teníem un sistema sanitari tan fort com pensàvem. Especialment la salut pública i l’atenció primària estaven sota mínims després d’anys de retallades i de manca de reacció ràpida posterior. Es podia anar fent la viu-viu en temps normals, però amb el que va arribar vàrem ser superats. Tercer: manca de lideratge i de coordinació a tots els nivells, dins i fora de Catalunya. Afegim-hi una manca de descentralització i de participació comunitària greu, que va impedir donar respostes adaptades a cada circumstància concreta. No vàrem saber comunicar be. Improvisació. Va aparèixer el concepte de “infodèmia”. Massa dades, massa opinions sense estar prou contrastades. Massa discurs erràtic, de dir avui blanc i demà negre en lloc de “no ho sabem”. Massa opinadors i massa portantveus. I les xarxes socials, les grans protagonistes de la pandèmia, amb informacions molts cops contradictòries. La burocràcia del sistema, que alentia, principalment als inicis, respostes necessàries (contractacions, compres...). També el no ser capaços de veure que estàvem en front d’una “sindèmia”, és a dir, una pandèmia que no era tan sols sanitària, sinó econòmica i social. La politització va ser el gran problema. En lloc de fer pinya i sumar esforços va ser la ocasió del tots contra tots. I els ciutadans mirant-ho sense entendre res. Per últim, la nostra prepotència. En “aquí això no pot passar”, “tenim el millor sistema sanitari del mon”, etc.

Aquest llistat abreujat no és exclusiu de Catalunya. En podríem parlar, amb matisos, arreu.

Reconèixer debilitats

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Crec que hem aprés que cal tenir una salut pública i una atenció primària potents i ben armades. Necessitem uns bons sistemes d’informació, transversals a tot el sistema sanitari d’atenció social. Que cal disposar de estocs estratègics de determinats materials clau, ni que costi més diners que importar-ho tot. Que cal un lideratge clar, capaç de coordinar i descentralitzar. Una comunicació que estigui més per la qualitat i la contrastabilitat que no pas per la quantitat, amb un o pocs portantveus que no es contradiguin. Que cal un fons econòmic per afrontar les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia. Que cal estar més atents a que passa a l’entorn, al canvi climàtic i la globalització i els seus riscs. Que cal donar la veu als ciutadans que, al final, son els que han de portar a la pràctica les recomanacions que els hi donem. Que la política ha de ser per construir i no per posar pals a les rodes. Calen pactes polítics en front de situacions tan greus com la present. I, per damunt de tot, reconèixer les nostres febleses, solventar-les i no substituir-les per l’esforç dels professionals.

Aquestes son algunes de les lliçons apreses, no totes. Si ho sabem i acceptem, serem capaços de portar-ho a la pràctica? Aquesta no serà la darrera pandèmia.