Lluita contra la pobresa

¿Per què no? De professió: infant

Posats a somiar, llancem una mesura: que els nens firmin un contracte subjectiu amb deures i drets i rebin una assignació

3
Es llegeix en minuts

A finals del segle passat, la demògrafa Anna Cabré va documentar una característica molt nostra: els catalans no ens sabem reproduir genèticament i, en temps històrics de necessitat productiva, precisem nova població externa. Més enllà de si ho intentem o no, que no ve al cas, això ens ha enriquit incrementant la diversitat, a més d’aportar gent jove que ja formen part de la nostra infància i són el nostre futur.

Llàstima que també tenim una limitació: a la infància no la cuidem gaire. I això que es fa present en totes les campanyes electorals com un eix prioritari. Després s’escriuen grans lleis i es fan pactes. Però la realitat és tossuda: l'any 2004, en plena bonança econòmica, el 20% d'infants estaven en risc de pobresa. El 2010, enmig de la crisi, el 24%, i ja recuperats el 2019, era del 31%. Les darreres dades de 2020 mostren un greu empitjorament als barris on es concentren molts infants.

O no és cert que ens interessi la infància o les polítiques socials no han tingut gaire èxit. Ara, hi ha qui confia en el nou ingrés mínim vital, de moment amb minsos resultats. O la renda garantida de ciutadania o d'altres fórmules similars.

El professor Antón Costas defensa l’ensenyament gratuït de 0 a 3 anys el qual milloraria molt la igualtat d’oportunitats i és una opció força assequible pels pressupostos. Nosaltres també ho defensem, però, posats a somiar i anar més lluny, estimat professor, nosaltres llancem una altra mesura: ¿per què no considerem ser infant una professió, amb contracte subjectiu? Contractat per la Generalitat o per l’Estat. Que el firmi amb el dit i que se li assigni una quantitat que dependrà de la seva situació. Cadascú segons les seves necessitats. Amb una sola condició: ser menor d’edat.

Un contracte amb deures: primer, ser infant i comportar-se com a infant. Segon, que tingui el deure de créixer i de poder comptar amb ell en el futur. Tercer, que aprengui de tot el que l’envolta, començant pel joc. Quart, que tingui el deure de formar part d’un entorn que li doni estabilitat i seguretat. Un contracte amb drets: l’assignació cobrirà tot el seu benestar. Que li faciliti un habitatge ample i digne, per a ell i la seva família. Que garanteixi tenir escola ja des dels 0 anys.

Una assignació que aportarà a les escoles que assumeixen molts infants pobres, ¡tants recursos que des d’altres llocs hi voldran anar! Igualment, els barris amb més nens i nenes i que acumulen vulnerabilitats, rebran tants fons que impulsaran molts nous projectes de lleure per a tothom i canviaran el seu entorn. També, tindran molts agents socioeducatius per atendre la diversitat i per acompanyar totes les famílies necessitades de suport.

Aquesta seria una inversió amb molts beneficis, perquè en poc temps eliminaria dificultats de molts infants i se’ls podrà anar reduint l’assignació.

Notícies relacionades

Hi haurà qui opinarà que és absurd. Però ho és més permetre que deixem els que són el nostre futur a l'albir de l’atzar i de la mala sort. Deixar-los enfonsats en entorns que els xuclen com un forat negre, en barris que hem deixat deteriorar, en escoles que no tenen recursos, en habitatges insalubres, en famílies desesperades.

Bé, que no quedi per nosaltres dir-ho. No perdem l’esperança. És qüestió que la gent amb poder de canviar les coses miri enrere i recordi la seva infància, quan gràcies a un entorn de benestar, va poder créixer amb dignitat.