Després del 14-F

Via àmplia i lideratge d’esquerres

Hi ha tres opcions sobre la taula: Govern de Front Ampli, Govern conformat amb altres forces polítiques sobiranistes d’esquerra o Govern en minoria amb recolzament diversos

3
Es llegeix en minuts

La virtut d’Oriol Junqueras en relació a Esquerra Republicana ha estat la de no modificar l’adn encunyat per Carod-Rovira i Puigcercós consistent a construir estadis favorables al creixement del republicanisme. En són prova el Tripartit presidit per Pasqual Maragall per normalitzar l’independentisme, condició sine qua non per tal de fer-lo més popular, com també la voluntat expressada l’any 2010 d’arrencar Artur Mas dels braços de Joaquim Nadal i d’Alicia Sánchez Camacho a fi d’arrossegar el món convergent cap a escenaris inèdits d’enfrontament amb Madrid amb la demanda del Concert Econòmic. Per la qual cosa, la coherència amb què Junqueras (en paral·lel a Arnaldo Otegi) encarà la investidura de Pedro Sánchez estava escrita, d’igual manera que les diferents i antagòniques posicions de Gabriel Rufián i Laura Borràs quant al debat pressupostari. De fet, el resultat exitós de la llista republicana a les àrees metropolitanes no hagués estat possible si ERC hagués especulat amb unes noves eleccions espanyoles que obrissin la porta al trio Casado-Rivera-Abascal o hagués frustrat els comptes del govern espanyol per a 2021.

Fer reeixir una praxi  política en favor de l’acumulació de forces sobiranistes d’esquerra no ha estat fàcil per al republicanisme. Només cal tenir present que fins diumenge passat mai no havia estat capaç de superar el nacionalisme en una eleccions al Parlament i que al llarg de quaranta anys ha hagut d’obrir-se camí davant del socialisme i del pujolisme fundadors, ambdós, del règim del 78. I, per tant, prou dominants com perquè res pogués fer-se realitat al marge d’ells. Cultura de govern i cultura de poder  hegemòniques, sovint coincidents o sovint enfrontades i atrinxerades a una banda i a l’altra de la Plaça Sant Jaume, que sempre havien mantingut el desig de convertir el republicanisme i ICV (com ara fan amb En Comú-Podem) en satèl·lits dels uns i dels altres.

L’exclusiu binomi governamental Junts per Catalunya-Esquerra és una fórmula acabada

El 'junquerisme' post 14-F, com a derivada de les estratègies de Carod-Puigcercós i del  primer Junqueras, obre escenaris tan novedosos com possiblement difícils d’explicitar en una fase de converses post-electorals en què l’immediat i el tacticisme (producte de les negociacions) esdevé prioritat.  Es prou evident, no obstant, que l’exclusiu binomi  governamental Junts per Catalunya-Esquerra és una fórmula acabada, constatació producte no només del relatiu rendiment del Govern Torra-Aragonès, sinó també de  l’evidència que el procés per avançar requereix una majoria parlamentària més tranversal, el centre de gravetat de la qual es desplaci a l’esquerra. Via Amplia i Front Ampli han estat els termes amb què el republicanisme ha cridat a les forces favorables a l’amnistia i a un referèndum acordat a conformar un nou Govern presidit per primera vegada per una força republicana i d’esquerres. En les darreres setmanes ha circulat la pregunta de si Jéssica Albiach respondria amb la mateixa intel·ligència política de Pablo Iglesias quan s’implicà en la governabilitat amb un PSOE a qui havia acusat sense embuts de ser part de la casta. I de la pitjor, perquè en feien amagant-se darrere d’unes sigles venerables. D’igual manera caldrà veure si les manifestacions carregades de compromís i de responsabilitat de Dolors Sabaté, quant a la implicació de la CUP, no resten avortades per discursos ideològics que sovint són la coartada per al manteniment de prejudicis personals.

Sense reconstrucció en clau de més justícia social i de millor repartiment de la riquesa la pàtria esdevindrà esperpent

Govern de Front Ampli, govern conformat amb altres forces polítiques sobiranistes d’esquerra o govern en minoria amb suport diversos. Tres opcions que encara és massa aviat com perquè puguem allunyar-nos de les travesses. Però,  en  tot cas, presidència de Pere Aragonès i adéu a un executiu del mateix motlle que l’anterior. Perquè tot passa per sumar, eixamplar i acumular forces per a la resolució d’un conflicte que exigeix la construcció d’una solució democràtica pactada i acordada que faci possible un referèndum, en què la immensa majoria dels catalans vegin incorporada la seva opció. Perquè sense desjudicialitzar el 'procés' continuaran prevalent les emocions per sobre de la racionalitat i perquè sense reconstrucció en clau de més justícia social i de millor repartiment de la riquesa la pàtria esdevindrà esperpent.

En definitiva, prioritzar la cultura política del diàleg, sense la qual mai no es conquereixen els millors  pactes. Faria bé el socialisme català d’observar, doncs,  el capteniment amb què el republicanisme actua a Madrid.  

 

Notícies relacionades