Guanyen l’esquerra i el diàleg

Les eleccions catalanes més estranyes, celebrades en plena pandèmia i amb unes mesures de prevenció fora del comú, li van donar la victòria a l’esquerra: el PSC de Salvador Illa es va imposar per vot popular i va empatar a escons amb ERC, la qual cosa suposa un reconeixement de l’electorat a les dues formacions que, amb molts obstacles i sovint per camins tortuosos, han impulsat la taula de diàleg per trobar una sortida al conflicte polític i institucional de Catalunya. Amb una participació molt baixa, l’‘efecte Illa’ va portar el socialisme català a l’anhelada victòria i l’independentisme va demostrar una vegada més la seva fortalesa a les urnes (ERC, Junts i la CUP sumarien una majoria absoluta còmoda en una de les possibles combinacions de pacte). La pitjor notícia del resultat electoral és sens dubte la irrupció de Vox al Parlament: l’extrema dreta va aconseguir més escons que la suma del PP i Cs, un fet que pot tenir profundes implicacions en el mapa polític espanyol. L’arribada de Vox obligarà la democràcia a Catalunya a trobar la manera de tractar un partit que soscava les institucions i el joc democràtic.

La complexitat política catalana va tornar a fer-se patent a les urnes. El bloc independentista i el que s’oposa a la separació d’Espanya continuen sent homogenis i immunes al transvasament de vots (l’independentisme va superar el 50% dels vots amb una baixa participació). Els canvis van arribar en la correlació interna de forces, i aquí l’esquerra va sortir més ben parada. En l’eterna batalla per l’hegemonia independentista, ERC va aconseguir finalment superar Junts, mentre que a l’altre bloc el PSC va arrambar amb la majoria de les restes del naufragi de Cs. Els partits de dreta d’àmbit espanyol (PP i Cs) es van enfonsar, i en canvi, Vox va aconseguir un resultat esplèndid. A l’altra punta de l’eix nacional i ideològic, la CUP va doblar els seus escons.

Així les coses, ERC és el partit clau del nou Parlament. Amb els números a la mà, hi ha dues majories de govern possibles: repetir el Govern independentista de la legislatura passada (ERC i Junts, amb el recolzament de la CUP) o un acord d’esquerres amb el PSC, ERC i uns comuns que han aconseguit mantenir el tipus però no aconsegueixen agafar volada com a partit clau a l’escenari polític català. Les dues fórmules són complexes. La coalició ERC-Junts ha demostrat aquests últims anys ser summament inestable, i la presidenciable de la formació de Carles Puigdemont, Laura Borràs, ja va dir al seu moment que no assegurava els seus vots per investir Pere Aragonès. Una fórmula que configuri majoria d’esquerres tampoc és fàcil de construir, ja que el PSC i ERC s’han manifestat en públic en contra de formar un Govern de coalició, una possibilitat que els comuns secunden obertament. Malgrat això, el PSC i ERC han de dialogar. Arriba el moment que cadascun dels partits explorin les fórmules de governabilitat possibles i busquin la constitució de pactes estables amplis i transversals. Catalunya no pot continuar dividida en dos blocs.

En unes circumstàncies difícils per la pandèmia, el Govern, els ciutadans que van formar les meses electorals i els servidors públics implicats en la cita electoral van donar un exemple de treball i organització per aconseguir que aquests comicis fossin normals en uns temps que no ho són. El seu exemple de responsabilitat ha de guiar ara els partits perquè la negociació política no derivi en un bloqueig que Catalunya no es mereix. Les urnes obren una oportunitat que no s’ha de desaprofitar.