Editorial

La necessitat d’acollir

Els editorials estan elaborats per l'equip d'Opinió d'El Periódico i la direcció editorial

La legislació espanyola sobre protecció de menors estableix, en les modificacions més recents, la necessitat de prioritzar l’acolliment familiar i de fomentar, especialment en els menors de sis anys, les famílies d’acollida d’urgència i diagnòstic, la modalitat pensada per als casos més crítics i delicats. El propòsit de tot això és promoure la desinstitucionalització en centres i residències, per buscar la integració en entorns familiars, ja sigui de la família extensa dels pares que han perdut la tutela o de famílies d’acollida que, voluntàriament, s’ofereixen per fer-se càrrec d’aquests menors.

L’escenari real de les acollides dista, no obstant, de les expectatives exposades en la llei. Dels prop de 9.000 menors tutelats per la Generalitat a través de la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància (DGGPIA), la nova nomenclatura de la DGAIA després de la crisi de reputació del 2025, amb greus escàndols de gestió i seguretat, només un 10% viu en les 772 famílies a casa d’acollida, i únicament n’hi ha 87 de dedicades a la cura dels més petits. L’Institut Català de l’Acollida i la Infància (ICAA) fa temps que recalca la necessitat d’ampliar aquesta xifra, com a mínim en un 50%, és a dir, fins a arribar a unes 400 famílies més que estiguin disposades a assumir una responsabilitat que, essencialment, va a favor de l’estabilitat de nens i nenes en situació de desprotecció. En aquest cas, el més apressant, que ha estat d’actualitat a partir del nadó maltractat i ingressat a l’Hospital Vall d’Hebron, l’acollida d’urgència i diagnòstic està prevista de manera temporal durant sis mesos, per després passar per un procés que inclou variants com el possible retorn a la família biològica o de proximitat (avis, oncles, etcètera), l’accés a un règim d’acollida simple o permanent o l’adopció.

Malgrat les mesures de xoc impulsades per l’ICAA i de les campanyes de promoció, el cert és que en el dia d’avui hi ha 160 menors de sis anys en centres d’acolliment, 110 dels quals no arriben als tres anys. En l’entorn global de l’acolliment hi ha molts factors per tenir en compte. D’una banda, la predisposició altruista de les famílies, que entenen la seva tasca com una espècie de funció reparadora de vincles, sense oblidar que l’objectiu últim de l’acolliment, sempre que sigui possible, és el retorn del menor amb els seus progenitors o la incardinació en un entorn d’estabilitat emocional, amb l’inevitable establiment d’un vincle afectiu de subsidiarietat que, alhora, genera especials sentiments afectius. De l’altra, des de la perspectiva de l’administració tutelar, és cert que s’han d’establir criteris rígids d’avaluació i idoneïtat de les famílies acollidores en un afany proteccionista, però al mateix temps convé accelerar els processos de selecció sense arribar a la fiscalització excessiva, al mateix temps que s’augmenten, com ja passa, per exemple, amb la possibilitat d’accedir a permisos parentals, les facilitats laborals i les ajudes econòmiques.

L’acolliment no és només un actiu ètic de generositat, sinó que s’ha d’entendre com una mesura pública de protecció de la infància, que demana una sensibilitat singular, sempre en benefici del menor.

Temes:

DGAIA

Inicia sessió 0 Comentaris