Editorial
Densificar, però amb sensatesa
S’ha de tenir en compte que els projectes s’haurien d’adaptar als trets específics de cada barri o ciutat
Fa temps que l’accés a l’habitatge és un dels grans problemes de Catalunya. L’escassetat d’oferta i la distància cada vegada més gran entre els salaris i els preus han anat amb els anys empitjorant la situació fins a convertir-la, avui dia, en una veritable emergència. Poder llogar o comprar un pis resulta cada vegada més complicat, en especial a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Mentre molts petits municipis no paren de perdre veïns, a la capital catalana i la seva rodalia i a les principals ciutats la poca oferta ha disparat els preus de l’habitatge, un encariment que perjudica de manera especial els joves.
Davant la greu realitat, el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha apostat per la construcció massiva, cosa que també implica "densificar tant com es pugui". Això és, per augmentar el nombre d’habitatges i veïns en un espai urbà, aprofitant més el sòl disponible. Catalunya pateix un important dèficit d’habitatges, que s’ha anat acumulant amb els anys. A més, la població –ja per sobre dels vuit milions– continua augmentant. Per això és urgent construir i posar el nombre més gran d’habitatges al mercat al més aviat possible. Una alternativa consisteix a edificar en sòl nou; una altra, a incrementar la densitat, o sigui, a construir augmentant l’altura dels edificis baixos o dividint pisos antics i grans en habitatges d’una mida més reduïda.
La densificació presenta, a banda de proveir de més habitatges, altres avantatges, com per exemple una facilitat més gran per a la mobilitat dels veïns a peu o en transport públic –cosa que redunda en benefici de menys emissions– o el millor aprofitament dels serveis públics i tota mena d’infraestructures. No obstant, l’impuls de la densificació no es pot dur a terme de manera automàtica i uniforme a tot arreu. Tal com assenyalen els experts i algunes forces polítiques, s’ha de tenir ben present la realitat de les ciutats i els barris per adaptar els projectes i actuacions a les característiques específiques de cada cas. Hi ha zones on no té sentit densificar. A fi que la densificació no comporti massificació, és a dir que més persones que viuen en una ciutat o barri no es tradueixi en l’empitjorament de la qualitat de vida, resulten imprescindibles les inversions, ja que es requeriran, per exemple, més àrees verdes –de cap manera menys–, i l’enrobustiment dels serveis, singularment el transport, i de les infraestructures. Simultàniament, s’han de prendre mesures i activar inversions per equilibrar el territori català. Això suposa, alhora, combatre la despoblació que debilita moltes localitats petites i mirar de mitigar la macrocefàlia barcelonina.
La densificació que el president Illa promou ha d’anar de bracet d’un consens polític més gran. Es tracta de donar resposta a un repte majúscul de país, una resposta que ha de ser integral –considerant el conjunt de Catalunya i la seva heterogeneïtat– i que necessàriament ha de durar en el temps. Així doncs, s’ha de portar a terme un redoblat esforç de diàleg, negociació i pacte. L’objectiu és un acord estratègic que reuneixi el nombre més gran possible de forces polítiques i alineï les diverses administracions, cosa que en aquests moments no passa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
