Mas, Illa i Aragonès

Mas és el principal responsable de la deriva cap a l’impossible de la política catalana. Que ara es distanciï de Puigdemont, a qui al 2017 va ajudar a entregar l’herència de l’antiga CDC, indica una rectificació i el tàcit reconeixement que l’unilateralisme independentista ha portat Catalunya a un atzucac. 

Salvador Illa és el candidat preferit a president a gairebé totes les enquestes. La seva proposta de rebaixar en un terç el sou actual del president de la Generalitat: de 150.000 a 103.000 euros, com Iñigo Urkullu o la presidenta de la Comunitat de Madrid, que són els presidents autonòmics que més guanyen, indica que sap llegir el moment polític. No és lògic que Catalunya, que clama contra el dèficit fiscal i exigeix des de sempre un millor finançament, sigui la CCAA que més retribueix el seu president. Seria també un gest quan els ingressos de gran part dels ciutadans estan molt tocats per la crisi. 

Ha sigut titllat de populista, però no és gens raonable que el president de Catalunya cobri gairebé el doble que el president del Govern espanyol (85.000 euros) i un terç més que el president de l’autonomia que disfruta del reclamat concert econòmic.  

D’altra banda, el president del Parlament, Roger Torrent, ha dit que Illa parla, en dues de cada tres frases, de «girar full», com si no haguessin existit l’1 d’octubre i les càrregues policials. Té la seva raó, però girar full implica també oblidar les votacions del Parlament del setembre del mateix any (2017) en les quals els independentistes no només van ignorar la Constitució i l’Estat de dret, sinó que es van saltar l’Estatut, la llei fonamental de Catalunya, ratificada en referèndum pels catalans, que exigeix majoria qualificada per a les decisions més rellevants. Sense girar full, el passat impedirà qualsevol consens de futur.

Pere Aragonès, candidat d’ERC perquè Oriol Junqueras està condemnat i inhabilitat, rebutja amb insistència qualsevol possibilitat de pacte de govern amb el PSC del 155. I Illa fa el mateix respecte als republicans. Aragonès ho fa en part per desmentir les sospites de tripartit que agita JxCat, que va guanyar a ERC per 13.000 vots a les eleccions del 2017. Illa vol cobrir-se de les acusacions de tebiesa davant l’independentisme de Cs, que va guanyar aquelles eleccions. Són posicions que a més tenen la seva lògica ja que els objectius finals d’ERC i PSC són poc compatibles respecte a la relació de Catalunya i Espanya. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però els dos candidats, que encapçalen les forces mes votades a les últimes legislatives i municipals (les del 2019), tampoc haurien d’ignorar els desitjos de «girar full» de molts ciutadans. Segons l’enquesta de l’‘Ara’ de dilluns passat, un tripartit d’esquerres (ERC, PSC i comuns) seria la coalició de Govern preferida pels electors (21,9%), bastant per davant de l’actual pacte de govern ERC-Junts (12,2%) i d’una alternativa integrada només per partits constitucionalistes (11,7%).

¿Estan els ciutadans corrents més disposats a acabar amb la divisió en blocs que les cúpules d’ERC i el PSC, no diguem ja de JxCat?