La nota

Teresa Juvé, 100 anys

La viuda de Josep Pallach viu a Esclanyà i escriu novel·les policíaques sobre la Catalunya del segle XVI

Es llegeix en minuts
Teresa Juvé, 100 anys

Teresa Juvé acaba de complir 100 anys i diumenge va rebre a Palafrugell un càlid homenatge organitzat per Josep Maria Soler, president de la Fundació Josep Pallach, i Jordi Ferrando, el seu editor.

Viure 100 anys ja no és una cosa insòlita, només poc freqüent. Però complir-los en plena lucidesa mental, seguint l’actualitat a internet i una obra literària, sí que és excepcional. Des de 1977, després de la mort del seu marit Josep Pallach, Teresa Juvé viu a la minúscula localitat d’Esclanyà, entre Palafrugell i Begur, i ha publicat més d’una vintena de novel·les, l’última aquest mateix any amb el provocador títol d’‘El degollador de Vallvidrera’. Escriu novel·les policíaques que transcorren a la Catalunya del segle XVI, la dels virreis de Felip II, el bandolerisme, els hugonots i la temuda Inquisició. Es tracta d’una època que coneix bé, ja que a Tolosa va ser professora de literatura occitana. Les seves novel·les narren una trama concreta ja que, com ha dit a Albert Soler en el ‘Diari de Girona’: «Evito massa referències històriques com fan llibres amb més pàgines; si algun lector en vol saber més, pot recórrer a altres mitjans com l’ordinador».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El seu interès per la novel·la ve de lluny. Ja en l’exili, el 1963, va ser finalista del Premi Nadal amb una novel·la sobre les dones refugiades a França després de la Guerra Civil, publicada molts anys després amb el títol: ‘L’aiguamort a la ciutat’. La vida de Teresa Juvé és un testimoni del més dur del segle XX. Nascuda a Madrid, de pare català i mare madrilenya, va estudiar a la progressista Institució Lliure d’Ensenyament. Traslladada a Barcelona el 1935, ho fa a l’Institut Ausiàs March, on té de professor (admirat) Jaume Vicens Vives.

El 1939 (18 anys) marxa a l’exili en circumstàncies i condicions que la fan ironitzar amargament sobre «l’exili de Puigdemont». Del 36 al 45, pateix l’horror de la Guerra Civil, l’exili i la guerra mundial. I a Tolosa col·labora amb la resistència francesa. Acabada la guerra mundial es casa amb Josep Pallach el 1949. Pallach és ja llavors uns dels dirigents del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el tronc principal del qual després, no sense dures i agres dissensions, naixerà en la transició el PSC. I Teresa Juvé, comença, a primers dels 50, a tornar a Espanya per «portar papers a amics de l’interior».

Exili dur

L’exili és dur, prolongat. Pallach no pot tornar a Catalunya fins al 1970 i s’incorpora a la UAB de la mà de Francesc Noy. La filla de tots dos, Antonia, prosseguirà la seva vida a França amb breus estades a Catalunya. No va ser una vida fàcil i el gener del 77 Josep Pallach, que preparava amb il·lusió les primeres eleccions democràtiques, va morir d’un atac al cor. Va ser un cop cruel. Teresa Juvé va seguir. Escrivint.

Notícies relacionades

I encara enjudicia, amb mirada intel·ligent i una mica escèptica, el que succeeix. Quan Albert Soler li pregunta per què s’ha perdut la fraternitat entre els catalans i la resta d’espanyols, somriu i no dubta: «Per culpa dels idiotes». ¿Qui? «Els que volen una unitat total». És federalista.

Han passat molts anys des de la Guerra Civil i la derrota nazi de 1945. La Constitució del 78 és ja una vella dama i sobre el món planegen ombres fosques. La vida de Teresa Juve –que diu haver sigut feliç i a la qual reconforta una copa de whisky cap al tard– indica que és totalment fals allò que «qualsevol temps passat va ser millor». Tot i que... potser perquè viu sola, no en una residència, encara espera la vacuna.