Joc de miralls

Un bon amic em comenta un fet que viurem d’aquí a pocs dies. El punt de partida serà l’anul·lació del Carnaval. Serà l’inici d’un circuit de l’any sinistre en què tornarem a viure situacions similars a les viscudes des de març del 2020. El Carnaval va ser l’última festa compartida (rues encara entusiastes) i ara vindran una altra vegada les Falles que no seran, ni la Setmana Santa, ni Sant Jordi. Ni... Llavors, vam haver d’improvisar, ens vam haver d’adaptar a unes noves regles, vam pensar que hi havia un horitzó on aferrar-se. «Bé, d’acord, ara no podem, però quan puguem...». Era l’esperança cobejada, la pedra filosofal que permetia convertir el gris carbó dels dies en l’or de l’alquímia de la felicitat perduda.

Ara entrem en un laberint del qual en coneixem els racons i les trampes (les invencions que creem per diluir la solitud, els instants que robem a la reclusió), un laberint que se’ns presenta com un joc de miralls del que ja hem recorregut, sense una sortida pròxima. Una tornada al que ara ja sabem com funciona i que se’ns apareix no amb la boira de llavors, sinó amb la nitidesa dels malsons.