Indult o justícia restaurativa

L’anterior recompte de tendències presenta una notable complexitat política. Si segueixen a les presons, l’estabilitat política no tornarà a Catalunya fins d’aquí molt temps, però molt probablement tampoc a Espanya. Si es decreta una amnistia, és possible que el Tribunal Constitucional, amb la seva actual composició, la declari inconstitucional, per això tornaríem a estar a l’inici del camí. Els indults tampoc són completament immunes als tribunals disconformes amb, però es pot augurar un futur més prometedor, tot i que deixaran amb sensació de perplexitat i indignació una part no menyspreable de la població espanyola.

Enverinament

Amb aquest escenari no és fàcil avançar. Es tracta d’una situació d’enverinament similar a la que es produeix quan s’enderroca abruptament un règim. Una de les coses que més insistentment s’ha reclamat des del sector espanyolista contrari als indults és el penediment. Al marge que aquesta sol·licitud estigui fora d’època des de qualsevol punt de vista, és reveladora que qui així s’expressa desitja que la part independentista asseguri que no ho tornarà a fer. Just el contrari del que proclama aquesta part.

És obvi que els processos judicials no han resolt absolutament res, sinó que des del seu inici ho van complicar tot d’una manera perillosíssima. Per això, caldria allunyar el procés judicial de l’horitzó. Tenint en compte que la base del conflicte és social, per fortuna i predominantment encara de baixa intensitat, cal aprofitar que la voluntat d’acostament encara és majoritària en la ciutadania, implementant mesures de retrobament social, que és el que afavoreix l’anomenada «justícia restaurativa». Consisteix sobretot que els enfrontats es coneguin i sàpiguen per què pensen el que pensen, a la recerca de l’empatia mútua.

Renunciar a les venjaces

Em temo que una cosa així no s’ha exercitat mai en aquest conflicte, que, amb més o menys intensitat, ja dura massa segles. La seva base és la rivalitat política, econòmica, cultural i, en una altra època, militar entre territoris. Es remunta a l’edat mitjana, està ben documentada i té actualitat en algunes d’aquestes àrees. Caldria deixar de ser esclaus d’aquell passat d’una vegada per totes renunciant a les venjances. Els espanyolistes més durs se senten forts perquè han vist que els tribunals han empresonat polítics i somien una cosa incompatible amb la democràcia: aixafar el moviment independentista. Els independentistes més pertinaços, d’altra banda, anhelen una victòria per a la qual, en realitat, no entreveuen més mitjans que un referèndum cada vegada més eteri. No falten apologetes i crítics, amb més o menys humor, d’un bàndol i de l’altre. Fins i tot hi ha no poques persones que no s’identifiquen amb cap de les dues postures.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Ni la presó ni un referèndum arreglaran res, ni tan sols si es fes efectiva la independència. Catalunya no és un territori culturalment uniforme, com tampoc ho és Espanya. A qualsevol escenari democràtic, les dues parts hauran d’assumir que l’altra existeix, coneixent les seves raons i abandonant la idea de l’assimilació cultural forçosa o induïda. És el temps del diàleg entre contraris que vulguin escoltar-se sense insultar-se, que vulguin saber de l’altre. Que no tinguin més objectiu polític que la pau i la convivència. Els polítics haurien d’enarborar aquesta bandera, si els interessa alguna cosa més que el poder i els diners que es guanyen agitant imprudentment essències nacionals.

També han de sorgir mediadors. La premsa té veus privilegiades per a aquesta missió. Els periodistes estan acostumats a persuadir.