Iceta, en tres etapes

 Iceta, que havia sigut regidor a Cornellà (amb Montilla), diputat a Madrid i al Parlament i fontaner de la Moncloa quan Narcís Serra era vicepresident, va saltar al primer pla de la política catalana –pròxim a Montilla– quan al 2003 Pasqual Maragall va ser elegit president de la Generalitat. En els dos tripartits (Maragall i Montilla) va ser portaveu parlamentari del PSC i vicesecretari del partit.

La carrera d’Iceta ha estat marcada per tres grans etapes. La primera, la del tripartit i l’Estatut del 2006, en què va tenir un paper important però no de primera fila i va haver d’aprendre que l’entusiasme de l’esquerra per girar full dels 23 anys de pujolisme no va acabar massa bé. La política catalana i espanyola és una dura i llarga prova de muntanya, en què il·lusions, improvisacions, errors tàctics i divisions de fons solen portar al fracàs.

La segona experiència és haver sigut elegit primer secretari del PSC, tot i que només tres anys després de la dimissió de Montilla. El poderós Baix Llobregat, d’on provenia, va preferir explorar altres camins. Iceta, que valora els aparells de partit, sap que tenen límits i tot i que dúctil, no és gens dòcil. El 2014 va ser primer secretari gairebé de penal i va evitar –després de Pere Navarro– que el PSC llisqués per l’acomodació a l’independentisme. Va ser una batalla dura que va pagar cara i en què el partit va perdre polítics de primera com Castells, Nadal i Tura.

Però va tenir raó. Llavors es propagava, per plomes aplaudides, que Artur Mas era el futur i el PSC seria escombrat pel vent de la història. Ara ha sigut el segon partit a les últimes legislatives i municipals, Mas confessa que tot va sortir al revés del previst i l’antiga CDC s’ha fraccionat –sense comptar Unió– en almenys tres partits: PDECat, JxC i PNC, per ordre d’aparició en escena.

El PSC ha sobreviscut i Iceta s’ha envoltat de polítics nous com el mateix Illa, el seu secretari d’organització, que ve del socialisme tarradellista i la sòlida i aguda portaveu Eva Granados, formada en el sindicalisme ugetista. Però Iceta és sobretot dúctil i malgrat les seves posicions fermes –no es pot ser independentista a mitges ni estar només mig embarassat va dir en una ocasió– es defineix com un «militant del pacte» i aspira a bastir ponts. Creu que Catalunya perdrà molt pes si no sap superar (o comportar) la llarga divisió entre constitucionalistes i independentistes. I que és estèril escopir a la realitat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La seva tercera experiència és el nou PSOE. Va intuir que l’antiga estructura socialista –a què no era aliè– s’equivocava al barrar el pas a Pedro Sánchez. Plantar cara a Podem era impossible amb Susana Díaz i sense una profunda renovació. La seva decisió que el PSC no seguís les ordres de Ferraz en la investidura final de Rajoy el 2016 va elevar al màxim la tensió PSC-PSOE. Però després Pedro Sánchez va guanyar, contra pronòstic, les primàries del 2017.

Amb Iceta potser arriba al Govern d’Espanya el polític del PSC amb més ofici i astúcia. Els seus 60 anys l’han fet més que al jove Narcís Serra els 39 que tenia quan va ser ministre de Defensa del primer Govern de Felipe González, al llunyà 1982.