Una realitat al Pròxim Orient

La invisibilització sense fre dels palestins

Fa una dècada era impossible abordar qualsevol tema de l’agenda arabomusulmana sense que el debat derivés cap a la qüestió palestina; avui, no obstant, ha desaparegut

Es llegeix en minuts
La invisibilització sense fre dels palestins

El contrast crida molt l’atenció, per no dir que és escandalós. Fa tan sols una dècada era pràcticament impossible abordar qualsevol tema de l’agenda arabomusulmana sense que, immediatament, el debat no derivés cap a la qüestió palestina. Avui, tanmateix, passa precisament el contrari: el tema palestí senzillament ha desaparegut. I la raó, sens dubte, no és que finalment hagin aconseguit el seu somni polític de comptar amb un Estat propi o que, al contrari, hagin sigut eliminats de la faç de la Terra. Senzillament passa que estan sent sotmesos a un explícit ostracisme a diverses bandes.

Les dades no deixen cap dubte. Avui en són més que mai; uns 13,4 milions (nou vegades més que els que van patir la Nakba el 1948), dels quals més de la meitat viuen a la Palestina històrica. Si a Gaza ja ronden els 2 milions i a Cisjordània se n’amunteguen pràcticament tres més, encara cal sumar-hi els 1,9 milions d’àrabs israelians, convertits en ciutadans de segona en ple Israel. O, el que és el mateix, superen en 0,2 milions els 6,8 milions de jueus israelians que habiten entre el riu Jordà i el Mediterrani. Però, malgrat aquesta inqüestionable realitat, el fet és que:

Com a refugiats, els més de 5,6 milions registrats per l’UNRWA es troben a punt del col·lapse com a resultat d’una estratègia deliberada liderada a l’uníson entre Washington i Tel-Aviv per reformular el concepte. La pretensió, junt amb l’ofec econòmic de l’Agència fins a impedir-li la provisió dels seus serveis més bàsics, és reservar la categoria de refugiada exclusivament a les persones que quedin vives d’aquella època. D’aquesta manera es pretén diluir qualsevol reclamació sobre el dret de retorn i sobre perjudicis causats.

Com a població ocupada, Israel controla al seu aire el ritme de la vida social, política, econòmica i de seguretat dels palestins, sense sentir-se compromès amb les seves obligacions com a potència ocupant (l’actual campanya de vacunació contra la pandèmia, deixant de banda els palestins, és un simple exemple més del seu menyspreu per les obligacions contretes i del seu grau d’impunitat internacional). La sensació d’abandonament augmenta davant el rendiment d’una Autoritat Nacional Palestina cada vegada menys representativa.

– Com a minoria internament menyspreada, els àrabs israelians saben que no compten en la direcció dels assumptes públics, malgrat conformar la tercera força parlamentària. En l’actual context preelectoral no es pot esperar de cap manera que les seves demandes siguin més ben ateses, mentre que l’electorat segueix cada vegada més esbiaixat cap a posicions ultranacionalistes.

– Com a part de l’ampli món arabomusulmà, fa temps que han pogut comprovar que el suport a la seva causa amb prou feines ha anat més enllà de reiterades i altisonants proclames, molt escassament seguides de fets. I si això ja era una obvietat difícil d’ocultar cada vegada que algun governant es deixava entabanar per alguna «oferta» israeliana o nord-americana, l’actual carrera de normalització de relacions amb Israel acaba per esgotar tota esperança.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Arribats a aquest punt resulta tan fora de lloc suposar que l’arribada de Joe Biden revertirà el procés per art d’encantament –cosa que pressuposaria una intenció justiciera que no es basa en cap realitat–, com creure que hi hagi algú més disposat a jugar-se-la pels palestins contra vent i marea. Els fets s’imposen: estan sols i a punt d’esgotar les seves escassíssimes forces per aconseguir els seus objectius.