Polèmica amb la vacunació

El tonto del poble

La pandèmia ens havia de fer millors, però la vacunació injustificada de diversos alcaldes d’Espanya està traient a la superfície la roïndat i el mal exemple dels qui estan obligat a promoure la solidaritat

Es llegeix en minuts

No hi ha poble d’Espanya que no tingui el seu tonto, el seu boig, el seu llest o la seva llesta, el seu miserable, el seu ciutadà exemplar o la seva filla predilecta. Però quan resulta que el tonto del poble és l’alcalde, els ciutadans hem de començar a preguntar-nos en mans de qui hem delegat la confiança de manejar la cosa pública. La pandèmia, deia la pobra ciutadania amb més esperança que convicció, ens havia de fer millors i més forts, i és possible que hi hagi alguna cosa de veritat en una cosa i en l’altra, però aquesta creença ve a ser com el valor en la «mili», que se suposa. 

Per això es converteix en notícia la insolidaritat trucada de picaresca dels alcaldes i regidors d’Espanya que han aprofitat la distribució de vacunes contra la Covid per rebre-la ells primer, abans que la societat a qui han de garantir el bé, com el que es cola amb dissimulació a la cua de l’aeroport o pretén que l’atenguin a la carnisseria sense agafar el tiquet; anteposant-se a qui porta molta estona en espera i de veritat ho necessita; avançant-se a l’ordre que s’ha establert per a, ni més ni menys, intentar que el virus no s’estengui en la seva propagació mortal i curulli de drames moltes llars.

Convé recordar els seus noms per a coneixement públic i que quedi a les hemeroteques. Els alcaldes d’El Verger i Els Poblets, a la província d’Alacant, Ximo Coll i Carolina Vives, tots dos del PSOE i consagrats en matrimoni, es van haver de prendre seriosament allò d’«en la salut en la malaltia», tot i que cap dels dos estava malalt. Que sobraven vacunes, deien. Sergi Pedrets, de Junts per Catalunya, alcalde de Riudoms (Tarragona), 37 anys i empresari del sector dels components hidràulics, es va vacunar per evitar que la dosi «es malbaratés». Ho va fer en companyia d’un dels seus regidors, del mateix partit. Francisca Alamillo (PSOE), alcaldessa de Torrecampo (Còrdova) i presidenta de la residència de gent gran de la localitat. «Al final van sobrar dues vacunes i les infermeres van demanar a la direcció del centre que truqués a dues persones ràpidament, i el director va dir que en 30 segons es presentarien dues persones». Doncs qui millor que ella, va haver de pensar. Fran López, alcalde de Rafalbunyol (València), de 29 anys i líder de Joves Socialistes del PSPV-PSOE, va rebre la dosi el 27 de desembre, el dia

Notícies relacionades

que va començar el procés de vacunació. Pensava que «ajudava a donar una sensació de confiança, tranquil·litat i seguretat a la ciutadania,» quan en realitat estava enviant el missatge contrari: desconfiança en els nostres dirigents, intranquil·litat per la situació real de contagis i inseguretat davant un possible desproveïment. Bernabé Cano, alcalde de La Nucía (Alacant) i diputat provincial del Partit Popular, metge de professió, tot i que dedicat gairebé en exclusiva a l’activitat política. Es va vacunar el dia 6 de gener al costat del seu regidor de Sanitat en un centre de gent gran de la localitat que governen. El segon és ATS, però no treballa en aquesta residència, sinó en un centre de salut d’una altra localitat veïna, on hauria d’haver esperat el torn per ser immunitzat. Cano encadena diverses majories absolutes i gestiona el seu poble amb mà de ferro. En qüestions sanitàries sembla que també.

Sospito que aquesta llista quedarà curta al cap de pocs minuts de ser publicada. El dolent no és que cada poble tingui el seu tonto, sinó que a la bajaneria natural se sumin el caciquisme, la mala fe i el desinterès pel bé comú. Els és igual. Ells primer i els seus ciutadans després. El que va davant va davant i el que vingui darrere que arriï. Jo primer i als altres que els donin. Per ser alcalde sobra el currículum i falten bones persones. De penques, miserables i caradures ja n’està farta aquesta societat. Potser no són els tontos del poble. A tots ells me’ls imagino un 14 d’abril del 1912 sans i estalvis en una barcassa enmig de les gèlides aigües de Terranova, veient com s’enfonsa el Titanic amb milers de passatgers a bord i dient-se: «Què cony».