El nostre món és el món

Pasqual Maragall

Va ser un gran alcalde que va convertir Barcelona en una ciutat cosmopolita, seductora i oberta al mar

Es llegeix en minuts
Pasqual Maragall

He dubtat a escriure sobre Pasqual Maragall, que dimecres va complir 80 anys. Ho faig de polítics en actiu, retirats, o morts. Però sobre algú que hi és, però no hi és. Que és víctima del que ell amb el seu humor agredolç va batejar «l’Eisenhower», (per l’expresident americà) per referir-se al seu Alzheimer... No pot trucar, ni queixar-se i no és encara un personatge històric. I temo ser massa subjectiu.

Maragall era un heterodox. El va definir bé Luis Mauri, biògraf seu juntament amb Lluís Uría (abans de la presidència), a ‘La gota malaya’. I un obstinat. Per a les coses bones i les dolentes. Va acceptar malament guanyar Pujol en vots el 99 però perdre la presidència al treure menys escons.

Juntament amb Pujol ha sigut, potser, després de Tarradellas, l’únic gran líder català. Va ser un magnífic alcalde de Barcelona, des del 82 (va succeir Narcís Serra, nomenat ministre de Defensa per Felipe González) fins a la seva dimissió el 97, després d’una baralla amb el PSC de la ciutat. I va guanyar les eleccions del 83, 87, 91 i 95. Van ser 15 anys, però crec que ja somiavacapgirar la ciutat des de poc després d’entrar (1965) com a economista (per oposició) a l’ajuntament de Porcioles (de la Lliga «col·laboracionista»). I el 79 va ser tinent d’alcalde del primer ajuntament democràtic.

Aliança amb la burgesia

La seva gran obra és haver canviat Barcelona, d’una ciutat industrial que anava a menys i amb barris tristos, a una urbs cosmopolita, seductora i oberta al mar després de la demolició de les inactives fàbriques del Poblenou i d’una antiga i divisòria via de tren. I l’eina per al canvi i la projecció internacional van ser els Jocs Olímpics del 92. Amb una treballada aliança amb la burgesia amb ambició de ciutat: Juan Antonio Samaranch, president del COI; Carles Ferrer Salat, Leopoldo Rodés...

Com a periodista el vaig tractar com a alcalde. Després com un col·laborador (no massa pròxim) quan la seva segona candidatura a la presidència. Com a alcalde vaig veure un Pasqual al 100%, de vegades empipat, però sempre il·lusionat. Recordo un vol en helicòpter per veure les noves rondes en el qual vaig pensar que era un temerari. Exigia al pilot que s’acostés més, encara més, a les obres de la pota nord.

Retir a Roma

Després el vaig visitar durant el seu retir a Roma, quan estudiava la seva candidatura a la Generalitat. Vaig tenir la sensació que, tot i que dubtava, s’acabaria llançant. Potser més per deure (no volia defraudar) que per il·lusió. I quan es va saber que finalment ERC el votaria, recordo un sopar en el qual, amb gest desencisat, va dir: «Bé... serà un govern de partits».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La vocació de Pasqual era ser alcalde i per canviar Barcelona va estar disposat a tot. I un alcalde amb forta personalitat pot imposar-se. Com a president de la Generalitat li va faltar ofici polític. Complicitat amb el seu propi partit, en el qual se sentia bé, però lligat, i amb un desconcertant Zapatero. I el nou Estatut, un bon projecte electoral, va néixer llastat per la seva falta de sintonia amb Artur Mas, que creia que li havia robat la Generalitat, i amb una ERC dividida i acomplexada de pactar amb el PSC, «aquests del PSOE».

Aquestes dues pressions van portar un Estatut tan ambiciós com confús que va aixecar tempestes a Espanya. I Maragall –ja sense el recolzament del ministre Serra– no va saber (o no va poder) teixir per a l’Estatut les complicitats dels Jocs Olímpics. L’Espanya post-Aznar tenia pitjor cafè que la de Felipe.

Dues grans idees

Però Maragall (crec) va aportar dues grans idees, encara interessants, però que han tingut poc recorregut. Una, la de la cocapitalitat de Madrid i Barcelona. Que Barcelona, i altres ciutats, poguessin també sentir-se capitals d’un estat plurinacional. D’aquí la seva reivindicació que el Senat arrelés a Barcelona. En cas d’haver avançat en la cocapitalitat, potser no hi hauria hagut la irrupció independentista, tan mobilitzadora com fracassada amb dolor.

Notícies relacionades

La segona, el federalisme asimètric. El federalisme és fàcil en estats monolingües com Alemanya. En altres amb més d’una llengua s’ha de completar amb una reglada acceptació de les diferents identitats culturals. I de les seves conseqüències. És clar, no és gens fàcil. Però el «d’entrada no» no arregla res. I les conseqüències estan aquí.

Maragall va fer (la seva aportació va ser clau) la moderna Barcelona. Catalunya continua pendent. Espanya, inestable.