Twitter, Trump, tolerància i censura

A ‘La sociedad abierta y sus enemigos’, el filòsof Karl Popper raonava sobre la paradoxa de la tolerància. Assenyalava que la no existència de límits sobre allò que ha de ser permès podia conduir a la desaparició mateixa de la tolerància. Arribats a aquest cas, concloïa, estava justificat mostrar-se intolerant amb els qui pretenien acabar amb la tolerància aprofitant-se d’aquesta. És un debat impossible de resoldre amb facilitat per les seves incomptables arestes i ramificacions. Una afecta l’establiment de límits a la llibertat d’expressió, com queda acreditat amb el debat obert aquests dies a conseqüència de la decisió de Twitter i altres companyies de xarxes socials de suspendre els comptes de Donald Trump.

La llibertat d’expressió és un dret fonamental i com a tal ha de prevaler. Però també és cert que Trump en va fer un ús indegut quan va incitar els seus seguidors a protagonitzar l’assalt i l’ocupació del Capitoli dut a terme violentament i en el qual van perdre la vida cinc persones. El primer que s’ha d’assenyalar és que Donald Trump, igual que qualsevol altre ciutadà, va acceptar unes condicions d’ús dels seus perfils socials i que incomplint-les –el compromís de no incentivar la violència n’és una– les empreses han actuat dins del marc jurídic que avala la seva decisió.

Hi ha hagut algunes aportacions interessants al debat. La cancellera alemanya, Angela Merkel, ha qualificat de preocupant la decisió de Twitter i considera que només els governs han d’estar capacitats per posar límits a la llibertat d’expressió. En tot cas, aquests límits s’haurien de limitar al discurs de l’odi, la incitació a la violència i les mentides que poguessin posar en perill la vida de les persones. I tot i així el terreny és complicadíssim i l’equilibri, com en la paradoxa de Karl Popper, sempre tendirà a la precarietat. 

Un excés de zel davant la llibertat d’expressió equivaldria a la impugnació de la democràcia. Al contrari, no entendre que la limitació de la propagació de discursos de l’odi i d’incitació a la violència és una necessitat podria portar-nos al mateix escenari. Però cal ser cauts i insistir que qualsevol mesura desenvolupada pels governs democràtics per limitar més la llibertat d’expressió s’ha de situar en la més excepcionalitat i establir criteris clars i universals que evitin la discrecionalitat i la discriminació.

Finalment, ens hem de sentir orgullosos de pertànyer al conjunt de societats en les quals és necessari obrir aquest tipus de debats sense un altre objectiu que el de mantenir musculat l’esperit i la pràctica democràtica. Per desgràcia són massa els règims autoritaris en els quals aquestes reflexions manquen de sentit, ja que ja viuen instal·lades sota el jou de la censura i la repressió del discrepant.