Una oportunitat per a Gaza
Una oportunitat per a Gaza /
L’aprovació pel Consell de Seguretat de l’ONU de la resolució 2803 legitima el pla de pau per a la Franja de Gaza dissenyat per la Casa Blanca, tot i que no aclareix les incògnites essencials per garantir que avanci des de l’actual alto el foc cap a una solució de llarg abast. Subsisteixen les inconcrecions del programa de 20 punts presentat al seu dia per Donald Trump, es manté la negativa de Hamàs a acatar el que es va aprovar, que implica el desarmament de l’organització, i es manté inalterable l’oposició d’Israel que la comunitat palestina exerceixi el dret d’autodeterminació i disposi d’un Estat, possibilitat suaument introduïda en la resolució. Més enllà de la dimensió històrica que el president atorga al moment –en aquest cas potser no exagera–, el suport majoritari al text de la comunitat internacional no impedeix una reactivació de la crisi amb qualsevol pretext com és fàcil deduir de la situació sobre el terreny des que va entrar en vigor l’alto el foc.
No hi ha dubte que, a falta d’una de millor i viable, la fórmula aprovada obre una porta a l’esperança, estableix una tutela internacional sobre el procés a través d’un Comitè de la Pau, presidit per Trump, que incorporarà els líders internacionals de més pes –almenys, aquesta és la idea–, i permet que sigui una Administració tecnòcrata palestina la que s’ocupi de la reconstrucció de la Franja. Però és així mateix indubtable que la resolució té un potencial divisiu tant en el camp palestí, concretat en la posició de Hamàs, com en l’israelià, on el sionisme confessional interpreta el que s’ha acordat com una claudicació. Per no parlar de la divisió a les files del Partit Republicà, on cada vegada són més les veus que reclamen a Trump una dedicació més gran a la política interior, amb les enquestes a la baixa i les preocupacions a l’alça pel curs de l’economia.
La disposició d’un grup de països àrabs a ser part essencial de la força internacional que ha de controlar la seguretat de les fronteres, la distribució d’ajuda humanitària i l’ensinistrament d’una policia palestina de nou encuny contenen elements d’estabilització de la crisi. En canvi, la negativa de l’Aràbia Saudita d’incorporar-se als Acords d’Abraham si no es garanteix la fundació d’un Estat palestí obre no poques incògnites perquè, a la pràctica, manté a la primera economia del món àrab al marge de la normalització de relacions amb Israel . Així cobra especial rellevància saber en què es tradueix el pas per la Casa Blanca de Mohammed bin Salman, hereu de la corona saudita, tan desitjós de tenir una relació financera normalitzada amb Israel com lligat al compromís de la solució dels dos Estats.
En última instància, la resolució és un punt de partida que, vista l’abstenció de Rússia i la Xina, és l’únic instrument per abandonar la lògica de la guerra. I tot i que les dificultats són enormes i els interessos enfrontats justifiquen tota classe de temors, no s’entreveu en l’horitzó cap alternativa exempta de les reserves que ara es donen, fora d’això inevitables. És cert que l’incompliment de les resolucions de l’ONU forma part de la història del conflicte, però mai abans la tragèdia palestina havia tingut la difusió i l’impacte de la de Gaza.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
