Finançament sense terminis fixos

El Govern, que té majoria en aquest òrgan que comparteix amb les comunitats autònomes, va tramitar ahir en el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) el camí d’estabilitat pressupostària de les administracions del 2026 al 2028. Bàsicament, el repartiment del dèficit màxim pactat amb la Unió Europea, que ha de passar en aquest període del 2,5% a l’1,6%, entre l’Administració central, la local, la Seguretat Social i les autonomies. Es tracta d’un pas en un procés que ja porta retard (legalment s’hauria d’haver consumat al juny). Necessari per aprovar successivament el sostre de despesa i uns hipotètics pressupostos del 2026 per a cadascuna de les administracions però anecdòtic si en el moment final de la seva tramitació topa amb l’avui previsible veto, almenys, de PP i Junts. Les diferències van més enllà d’un no a tot per una de les parts o un caixa o faixa per l’altra. És lògic que nombroses comunitats objectin que d’aquest objectiu de dèficit se’ls reservi només un 0,1% quan han de finançar capítols de despesa tan significatius com la sanitat i l’educació. Com que l’Administració central ha de proveir, entre altres compromisos, la no menys significativa cobertura del dèficit de la Seguretat Social.

No queda clar, a partir de les diverses interpretacions de la legislació vigent, si la no-aprovació implicaria, com planteja la vicepresidenta María Jesús Montero, que les comunitats hagin d’ajustar les seves despeses per mostrar un dèficit zero. Sí que és evident que la negativa afegiria un element més (com si l’aritmètica parlamentària no fos suficient) per convertir qualsevol intent d’aprovar uns Pressupostos que reemplacin les pròrrogues dels del 2023 en un pur brindis al sol que permeti repartir convenientment responsabilitats. Una paràlisi que es comporta gràcies a la inèrcia de creixement de l’economia espanyola, en una dinàmica que ni pot ser indefinida ni permetria reaccionar davant qualsevol canvi de marc econòmic.

Però més enllà de la imminència en l’ordre del dia, el futur del caducat sistema de finançament autonòmic va carregar l’ambient del CPFF. La vicepresidenta del Govern va fixar un horitzó temporal inconcret (entre el gener i el febrer, just abans que s’hagi de calçar les botes de la campanya electoral andalusa) per presentar un model que s’ajusti als criteris que ahir va defensar. Una proposta que aconsegueixi sortir de la trampa de combinar la negociació bilateral compromesa pel pacte d’investidura amb ERC i l’imprescindible acord multilateral que el faci possible, el reconeixement de la singularitat de Catalunya i les necessitats de les comunitats econòmicament més dinàmiques però infrafinançades amb la solidaritat interterritorial. Que l’acord sigui difícil (o vistes les declaracions públiques dels implicats, inviable) no significa que sigui menys necessari, i no només una promesa de compliment més que incert que permeti continuar prorrogant la legislatura. De moment, la paciència d’ERC amb la pròrroga dels terminis pactats al seu dia i els esforços del president Illa per argumentar territori per territori que un model que satisfaci Catalunya seria també exportable al conjunt de territoris, i l’evidència que algunes comunitats, també del PP, comparteixen en el fons les mateixes necessitats i fins i tot solucions, permeten mantenir l’expectativa oberta, almenys, fins aquest horitzó marcat ahir per Montero. Que podria ser creïble si no gravités, sobre un calendari electoral que s’ha reactivat, el fet que la continuïtat de la legislatura pot passar a ser insostenible en qualsevol moment.