El bruixot va invocar la pluja. I va ploure

El bruixot

‘Rainmaker’ (Faedor de pluja) és una altra notable cançó de l’últim treball del Boss. «De vegades la gent necessita creure tant i tant en alguna cosa que contracten un faedor de pluja. El faedor de pluja els diu que el blanc és negre i el negre és blanc, els diu que la nit és el dia i el dia és la nit». El faedor de pluja del pentinat impossible, el bruixot sorgit de la Nova York sense ànima i de les entranyes de la telerealitat, també va dir que tornaria a fer gran Amèrica, que ell és l’únic que entén, recolza i defensa els treballadors pobres blancs dels EUA, que ell solet plantaria cara i s’imposaria a un sistema polític (Washington, aquest ens) que és corrupte, irreformable i el principal llast que ha enfonsat en la misèria l’honrada Amèrica de les ciutats petites i mitjanes, aquesta America blanca, que treballa molt, resa, cuida la seva comunitat, desconfia dels qui no són com ells i té dret a portar armes. Són els EUA que nodreixen a milers les files dels perdedors de la globalització. A ‘Una terra promesa’, el primer volum de les seves memòries, Barack Obama explica que el pitjor error de la seva campanya el 2008 va ser anomenar «ressentits que s’aferren a les armes i la religió» els habitants d’aquells pobles de Pennsylvania i l’Oest Mitjà on els llocs de treball desapareixen diàriament. «No és gens sorprenent que estiguin frustrats i recorrin als costums i a l’estil de vida que han sigut les constants en la seva vida, ja sigui la fe, la caça o el treball obrer, o a idees més tradicionals de família i comunitat. Quan els republicans els diuen que els demòcrates menyspreem tot això –o quan nosaltres mateixos els donem motius perquè ho creguin– llavors ni les millors polítiques del món poden importar-los molt», aclareix Obama el seu error.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Fa anys que la dreta nord-americana canalitza aquesta frustració (causada molt sovint per les seves polítiques) en una guerra cultural (de raça, de gènere, per les armes, per la religió, mai de classes) que posa gasolina al foc del ressentiment de l’home blanc pobre i confronta la població entre si. Per no remuntar-se gaire en el temps, hi ha una línia contínua entre Ronald Reagan, Newt Gingrich, Karl Rove, Steve Bannon i Trump. L’arribada al poder d’Obama (negre, intel·ligent, progressista) va convertir la foguera del ressentiment en un incendi del qual va sorgir Trump. El faedor de pluja, l’aprenent de bruixot sense més ideologia que sí mateix i un nacionalisme primari, es va asseure al tron. I va ploure, vagi si va ploure. A bots i barrals. Un assalt al Capitoli, sense anar més lluny.

Estroncar ferides

És temptador ridiculitzar els seguidors de Trump com a ‘rednecks’ amb un casc de banyes, racistes llepaciris d’extrema dreta. N’hi ha així, els hem vist al Capitoli, però és molt més complex que això. No hi ha més de 70 milions de ‘rednecks’ als EUA. El que sí que hi ha és moltes víctimes de la globalització, molts conservadors, tones de propaganda i anys d’irresponsable deriva cap a la irracionalitat del partit Republicà. I un sentiment, justificat, que el joc polític és una cosa aliena que mai té en compte la immensa majoria de la població. Joe Biden, un president del que s’ha dit que sospesa no presentar-se a la reelecció, té la primera responsabilitat de començar a estroncar ferides. Però necessitarà el partit Republicà, si queda alguna cosa d’ell. Perquè el trumpisme no acaba el 20 de gener.