Torrons

Hi va haver un moment excepcional, en la història de la humanitat, en què els torrons eren de Xixona, d’Alacant, de massapà amb incrustacions de fruita confitada, de crema cremada i també de xocolata, amb ametlles, pinyons i avellanes. Després van arribar els Suchard, els clàssics, que tenien arròs inflat i que contenien una estranya substància secreta que provocava (i provoca) addicció. Estic d’acord que posar arròs inflat en una barra de xocolata ja era un invent una mica estrany i, a mi, que no m’agrada la fruita confitada, els d’aquesta classe també em semblaven estrambòtics.

Però després tot va anar a pitjor i el món va anar a la deriva. Fins al moment actual, on el caos impera amb un catàleg que ni el més embogit dels pastissers podia somiar en el moment més tenebrós de la nit. Torrons de gintònic i de patates fregides, torrons de vermut de Reus (també amb patates fregides), torrons de roses i de croissant. Com diu un amic meu, només falta el d’escudella i el torró de gall dindi farcit per completar tot un àpat. Per si de cas, el meu refugi és el Sant Jordi, de can Tuyarro, que és un lloc segur, clàssic i tradicional, mai superat per cap modernitat.