2020: quan mana l’angoixa

Estem sent els protagonistes d’un anguniós film de ciència-ficció. Tot el progrés tecnològic, mèdic, social..., del qual estàvem tan orgullosos, s’ha estavellat contra el malson d’una sobtada catàstrofe. La conclusió principal és que la humilitat és imprescindible. Hem aconseguit grans avenços, però un simple virus, procedent –creiem– de Wuhan ha fet miques la nostra forma de vida.

No obstant, en pocs mesos la ciència ha trobat una vacuna que ja s’està començant a administrar i que obre esperances. Continuem vulnerables, però la ciència ens ajuda molt més que les bruixeries d’altres temps.

La segona conclusió és que els grans reptes són globals. Ni els Estats Units, ni la Xina ni cap país europeu poden afrontar sols la pandèmia. El nacionalisme, resposta primària a la globalització, ja no serveix. És forçosa una forta cooperació internacional i passos ferms cap a una governança global, de la qual l’ONU, l’OMS i l’FMI són només l’inici.

Les eleccions als Estats Units indiquen que –no sense dificultats– la democràcia americana ho està assumint. El president Trump, que fa quatre anys va guanyar amb l’‘America First’, ha sigut derrotat per un demòcrata de la tradició internacionalista que es remunta a la primera guerra mundial. L’internacionalisme assenyat –no les mítiques utopies– no és el passat, sinó la urgent obligació del present per afrontar el coronavirus, el canvi climàtic i els reptes tecnològics.

Les grans democràcies han reaccionat a la crisi amb certa confluència. Quan les empreses resulten impotents, l’Estat torna a formar part –contra el que deien Reagan i Thatcher– de la solució perquè les democràcies no naufraguin en el caos i la misèria. El keynesianisme, que va sorgir contra la crisi del 29, avui és l’eina pragmàtica de governs tant liberals com socialistes. La temptació populista és la gran amenaça que portaria al desordre polític i social als Estats Units, a Europa... i a tot el món. El medicament adequat és una socialdemocràcia transversal que està assajant la ‘gran coalició’ alemanya, la improvisada coalició italiana, per Macron (una ‘start-up’ de liberals pragmàtics i socialistes moderats) a França i, amb caires propis, per Pedro Sánchez a Espanya.

Aquest any Europa ha assumit que ha d’anar cap a un govern europeu que, per multinacional, només pot ser pragmàtic. I, amb l’impuls de Merkel ha fet –malgrat el Brexit i els egoismes nacionals– passos rellevants. No només amb el pla de recuperació de 750.000 milions, primer intent d’una hisenda supranacional, sinó també amb el BCE de Christine Lagarde que, en la línia de Draghi que va salvar l’euro, està permetent finançar el gran dèficit –generat per l’imprescindible augment de la despesa contra la crisi– de molts països.

I en aquesta Europa, a la qual no es pot exigir que de sobte sigui un estat supranacional, més decisiu per als ciutadans que els existents estats nacionals, ja està immersa Espanya.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

El Govern de Pedro Sánchez ja té pressupostos, requisit essencial per funcionar i tenir pes a Brussel·les. Espanya pateix perilloses temptacions populistes (a dreta i a esquerra), seriosos problemes de governabilitat i una absència preocupant de consensos polítics i d’identitat. El 2020, com el 2017 per altres motius, ha vorejat la catàstrofe, però no ha suspès l’assignatura en un moment molt convuls de la història de la humanitat.

El món surt del 2020 macat i aprenent que una actitud humil i cooperativa en vista dels greus reptes és la condició essencial per a la supervivència. Espanya, començant per la seva prepotent classe política, ha d’estar en la mateixa longitud d’ona. En cas contrari...