Trump i el Sàhara Occidental

Donald Trump s’apunta un altre èxit diplomàtic tot i que potser no sàpiga on és el Sàhara Occidental, ni que va ser colònia (i també província) espanyola, i que després de la Marxa Verda hi va haver una guerra que va finalitzar el 1991 amb el compromís de fer un referèndum d’autodeterminació. O que el mateix James Baker es va implicar personalment en la tasca. Tampoc li importa que el seu regal al Marroc sigui contrari al Dret Internacional i a la mateixa doctrina de les Nacions Unides reiterada l’octubre passat per una resolució del Consell de Seguretat al qual els mateixos EUA van donar suport. António Guterres acaba de recordar que aquesta postura no ha canviat. Amb el Sàhara passa com amb Palestina. També allà Trump ha ignorat el Dret Internacional, les resolucions de l’ONU i la mateixa política nord-americana dels últims cinquanta anys. Ha de pensar com Lluís XIV que «després de mi, el diluvi», perquè el que està fent en un lloc i l'altre en temps de descompte força la mà del seu successor que no tindrà fàcil revertir aquestes decisions... si és que volgués fer-ho. Per això la comunitat internacional ha negat validesa jurídica al regal nord-americà i Algèria ha protestat feblement perquè no està en condicions de recolzar les bravates de Brahim Ghali, líder del Front Polisario, quan va amenaçar amb la guerra després dels recents incidents de Guerguerat. Com és obvi també han protestat els polisarios i els palestins convertits per Trump en mera moneda de canvi. Una cosa és la legalitat internacional i una altra la ‘realpolitik’.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Amb el Marroc al Sàhara passa com amb Rússia a Crimea, amb la Xina al Tibet i Hong-Kong, i amb Israel a Cisjordània, Jerusalem Oriental o els alts del Golan. La comunitat internacional pot posar el crit al cel tot el que vulgui però són situacions que molt difícilment tindran marxa enrere. Si algú creu que Moscou es retirarà de Crimea per il·legal que sigui la seva ocupació, o que Rabat ho farà del Sàhara, ha de fer-s’ho mirar. Tret que els facin fora, cosa que no sembla probable. Rabat tampoc farà cap referèndum per més que en el passat s’hi comprometés. Ara només ofereix un règim d’autonomia que Trump lloa però que no és gaire creïble perquè al Marroc falta democràcia per sustentar-lo, mentre que a Tinduf hi ha un règim gastat de partit únic que perd recolzaments amb cada any que passa.

Per a Espanya la situació és particularment incòmoda perquè el problema és alhora internacional i domèstic ja que la nostra precipitada sortida del Sàhara va deixar ferides tant a la dreta, que va veure atacat l’honor de l’Exèrcit, com a l’esquerra al frustrar el nostre compromís amb l’autodeterminació. Però com els nostres interessos amb el Marroc són enormes, la nostra diplomàcia ha deixat hàbilment l’assumpte en mans de l’ONU mentre pietosament eleva oracions a favor d’un acord entre les parts i mira de travessar les complicacions que li crea un llenguallarg Pablo Iglesias. Pot no ser suficient perquè a Espanya no li convé un veí que se salta la legalitat internacional sense conseqüències. Per raons òbvies. Segons la meva opinió l’assumpte no es resoldrà ni amb un referèndum que el Marroc rebutja ni amb una imposició que Tinduf no accepta sinó que necessita un acord entre les parts. És en aquest context on poden resultar interessants idees noves com les que busca el recentment creat Moviment de Saharauis per la Pau que reuneix a destacats expolisarios i a saharauis d’Al-Aaiun.... ¿Qui sap?