Soroll màxim i bipolar

Van votar a favor no només l’esquerra i els nacionalistes, sinó també els 10 diputats de Cs. L’obertura al centre, que Sánchez no va aconseguir amb els Pressupostos –per la incompatibilitat mútua de Cs amb ERC i Bildu i perquè Pablo Iglesias no vol Inés Arrimadas a «la direcció de l’Estat»-, s’ha aconseguit amb la llei per la mort digna. Dijous, Espanya no es va partir entre esquerra i dreta, sinó que una majoria molt àmplia, que inclou la dreta pragmàtica, es va imposar a la suma de la dreta conservadora del PP i la reaccionària de Vox.

Però aquesta setmana el soroll i la crispació han tornat a dominar el Congrés i el debat polític. Sánchez està reforçat amb els Pressupostos i avalat per la cèlebre frase de Giulio Andreotti, fix ministre democristià italià durant anys: «El poder desgasta... qui no el té».

Potser per això Pablo Casado continua sense voler renovar, com és obligació constitucional, un Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que porta ja dos anys caducat. El PP recorre a diverses (i peregrines) raons, però Casado no accepta rebaixar la influència del PP –que ve de l’era Mariano Rajoy- en la judicatura. Rajoy va caure per una sentència amb un CGPJ de majoria conservadora. ¿Què passaria en els casos judicials oberts amb un CGPJ on tingués menys influx? Sigui pel que sigui, Casado no vol pactar –ara es diu que fins després de les eleccions catalanes per temor de Vox- el Poder Judicial.

I aquest desacord molt greu enverina les relacions entre els dos grans partits. El soroll extrem i la crispació permanent presideixen així una relació que en una democràcia rodada hauria de tenir un altre to. ¿Hi ha deriva ‘trumpista’ en el PP, malgrat la decadència de Cayetana i amb el creixent pes d’Isabel Díaz Ayuso, acompanyada per Miguel Ángel Rodriguez, el cap de premsa que va covar Aznar? Cal veure-ho i Casado té temps per davant. En tot cas, el soroll del PP és –teorema Andreotti- fruit del desgast per la manca de poder. Sánchez el suportarà, tot i que la crispació mai afavoreix la bona governació.

Però les últimes setmanes han confirmat el pitjor: el soroll és bipolar. També hi ha ‘soroll amic’. Iglesias sap que Sánchez té l’última paraula i sembla encaminar-se a una doble tàctica. Una, no trencar el Govern i conservar els càrrecs. Dos, radiar les diferències erigint Podem en el màxim paladí del progressisme. ¡Que el salari mínim hagi pujat en dos anys el 29% i que l’alça d’aquest any només pugui ser mínima, com la dels funcionaris, no importa! Podem vol pujar-lo una altra vegada i ignorar que fa malbé l’ocupació de les petites empreses que volen sobreviure en els sectors més afectats per la pandèmia. Podem vol més salari mínim; el PSOE, no. Si al final puja, Iglesias guanya. Si no puja, també. Serà culpa del ‘sospitós’ PSOE.

El mateix amb la reforma laboral, la protecció dels desnonats, la difícil equació entre Felip VI i el rei emèrit...

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Pedro Sánchez ha demostrat resiliència. ¿On estan avui Albert Rivera i Susana Díaz? I el poder desgasta qui no el té. Però el terrabastall del soroll bipolar i la crispació en un país espantat per la pandèmia i la crisi pot ser molt destructiu. ¿Quant temps és suportable el soroll bipolar i permanent de la dreta i del soci amic? Martín Vila va dir allò de «cos a terra que venen els nostres». És probable que la legislatura sigui llarga, però no tranquil·la.

¿Espanya és sempre així quan governa l’esquerra moderada? Recordem el que Aznar (i Julio Anguita) deia de Felipe González, avui enyorat «PSOE constitucionalista», llavors la X del GAL. No, no és el mateix. A l’Espanya del 2020, Europa afortunadament pesa molt més. n