Coneguts i saludats
Mar endins de la llei
Ramón Sampedro Cameán (Xuno, 5/1/1943 - Boiro, 12/1/1998) consta com el primer espanyol que va sol·licitar oficialment l’eutanàsia activa perquè «la vida és un dret, no una obligació». Els tribunals no l’hi van concedir. Però, obstinat, va aconseguir el seu propòsit amb l’ajuda d’altres persones que entenien com ell que «una vida sense llibertat no és vida». Feia anys que estava prostrat en un llit des que als 25 va quedar tetraplègic. El jove marí mercant s’havia llançat a l’aigua, de cap com solia fer, des d’una roca a la platja d’As Furnas, últim tram de la Costa da Morte (la Corunya). Es va fracturar la setena vèrtebra cervical. Era el 23 d’agost de 1968.
Un quart de segle després, als 50, cansat d’atalaiar des de la presó de la seva habitació un únic horitzó, de la impossibilitat de valer-se per si mateix i havent après a plorar rient, es va dir: «Em resisteixo a caure en aquesta inèrcia en la qual només puc agrair el que se’m dona perquè no em queda més remei que acceptar-ho». I va iniciar la seva batalla pel dret a morir dignament. Se’n va anar cinc anys després com un referent d’una lluita que aquesta setmana s’ha convertit en llei. Alejandro Amenábar es va encarregar de despertar consciències a través d’una pel·lícula compromesa en la qual Javier Bardem anava mussitant «en la ingravidesa del fons/ on es compleixen els somnis/ s’ajunten dues voluntats/ per complir un desig. Mar endins, mar endins».
Voluntats i desig que també van ser els d’Ángel Hernández i María José Carrasco. Feia 30 anys que la dona tenia una esclerosi múltiple terminal. El seu no-viure es pal·liava amb altes dosis de morfina per calmar el dolor. No li quedava cap altre ànim que alliberar per amor el qui ho havia donat tot per cuidar-la. Hernández va voler complir el reiterat anhel de qui només era un minvant cos inert. I li va subministrar una substància de comiat mentre gravava l’escena per reactivar les mentalitats aparcades. Era l’abril del 2019. El van detenir i fins i tot es va considerar que el seu presumpte delicte ho fos de violència domèstica. La fiscalia li demana sis mesos de presó però si sol·licita l’indult no s’hi oposarà.
Notícies relacionadesLa llei aprovada abans-d’ahir resol el que el Ramón, la María José i tants d’altres van reclamar amb la seva marxa. Que en cas de greus i irreversibles malalties i després d’un procés garantista, es pugui dir adeu voluntàriament i conscientment quan un vegi que el seu món ja només és una ombra del que va ser. El que per al creient ministre Salvador Illa suposa «deixar de mantenir-se impassible davant el sofriment insuportable». Una evidència que ha sumat 198 recolzaments parlamentaris.
L’oposició ha tornat per on acostuma a tornar. Utilitzant la mateixa interessada confusió que va desgranar el 1981 contra la llei del divorci i el 1985 contra la primera de la interrupció voluntària de l’embaràs i les seves correccions posteriors. Fer creure que la llei obliga quan només permet. Una estratègia que s’ha demostrat reiteradament inútil perquè la societat, madura i conscient, sap que, arribat el moment, la possibilitat serà personal i intransferible. I perquè així com un, empès per un profund respecte, es pot preguntar ¿qui soc jo per jutjar qui vulgui morir?, el determinat impotent es pot acomiadar responent: ¿i jo per jutjar qui vulgui viure?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
