‘Pablito’

Mai oblidaré els seus braços i el seu somriure innocent aixecant la copa del món al Santiago Bernabeu aquell 11 de juliol del 1982. Paolo Rossi, el golejador toscà d’aspecte fràgil que va debutar a l’Argentina-78 però es va coronar en el Mundial-82, quan Itàlia va començar empatant tots els partits de la primera fase, per explotar després en el partit davant el Brasil que es va jugar a Sarrià. Difícil oblidar el triplet del ‘Bambino’ davant la gran favorita, la ‘canarinha’ de Sócrates, Zico i Falçao que va acabar fora per Pablito

Per entendre la magnitud de la gesta s’ha de recordar que el davanter va arribar al Mundial després de complir una sanció de dos anys per un assumpte d’apostes que mai va estar massa clar. Ell sempre es va declarar innocent. Un caçagols sense jugar durant 24 mesos l’any del Mundial era catastròfic. Però Enzo Bearzot va apostar per ell contra vent i marea malgrat haver jugat aquell any només tres partits amb la Juve. Va acabar sent pitxitxi del Mundial i Pilota d’Or aquell any. I tot això, sense marcar un gol en la primera fase. En va tenir prou amb tres partits. Un golejador amb un instint descomunal.

Els records d’una final

Més enllà de la vivència personal de ser al Bernabéu aquell 11 de juliol del 1982, aquella final amb Paolo Rossi marcant un dels tres gols amb què Itàlia es va imposar a l’Alemanya de Rummenigge estarà sempre en la meva memòria. Adornada pels salts del president de la República Sandro Pertini a la llotja del Bernabéu mentre queien els gols de l’‘azzurra’. Aleshores, Paolo ja era Pablito, batejat per un periodista italià al marcar per a Itàlia en el Mundial de l’Argentina.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Una generació d’italians va créixer amb la música d’Antonello Venditti, i amb un dels seus èxits que els ‘tifosi’ van fer seu:«Paolo Rossi era un ragazzo come noi» ( Paolo Rossi era un noi com nosaltres). Pocs saben que aquest Paolo Rossi no era en realitat el futbolista, sinó un ‘ragazzo’ homònim que va morir en un xoc entre estudiants i la policia el 1966. 

La cançó era sobre alumnes d’un institut romà. Avui, amb la desaparició del gran Paolo Rossi, l’adolescència d’una generació de ‘tifosi’, ha acabat per sempre.