Editorial

Un anhel d’estabilitat

El primer any de legislatura es tanca amb l’aprovació dels Pressupostos, però després d’aquest èxit arriben reptes que requeriran altre cop majories àmplies

Es llegeix en minuts
11/11/2020 (I-D) El presidente del Gobierno, Pedro Sánchez; la vicepresidenta primera y ministra de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, Carmen Calvo; y el vicepresidente de Derechos Sociales y Agenda 2030, Pablo Iglesias.

11/11/2020 (I-D) El presidente del Gobierno, Pedro Sánchez; la vicepresidenta primera y ministra de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, Carmen Calvo; y el vicepresidente de Derechos Sociales y Agenda 2030, Pablo Iglesias. / EUROPA PRESS/E. Parra. POOL - Eu (Europa Press)

El 8 de gener passat,Pedro Sánchez era investit com a president del Governamb un exigu marge de dos vots. Onze mesos després, el Govern de coalició del PSOE i Unides Podem ha aconseguit queel Congrés dels Diputats aprovés els Pressupostos Generals de l’Estatper un marge de 35 vots. Un resultat encara més significatiu si es té en compte que els problemes que patia Espanya a principis d’any s’han agreujat com a conseqüència de la crisi provocada per la Covid-19. Ni la gestió, de vegades erràtica, de la pandèmia, ni l’augment de l’atur, ni les incògnites que planen sobre la recuperació econòmica, ni l’estancament del conflicte català, ni l’esquerpa oposició del Partit Popular semblen haver passat factura a Sánchez. Ni en recolzaments electorals, segons les enquestes, ni en termes polítics, com es dedueix delrecolzament d’11 formacions polítiques als Pressupostos.Un resultat certament sorprenent per a un polític que va arribar a la presidència de la mà d’una ajustada moció de censura i amb un Govern que s’ha hagut d’enfrontar a serioses tensions tant externes com internes.

El president queEL PERIÓDICO entrevista avuija no és el ‘Mister Handsome’ (míster Bonic) de què parlava la premsa anglosaxona, en un to condescendent, quan va guanyar la moció de censura a Mariano Rajoy. En una Europa dominada pels partits de centredreta i dreta,és un dels pocs dirigents socialistes que té per davant tres anys de mandat.Molts es pregunten, a Brussel·les, quines són les claus d’aquest èxit, després d’un any d’intensa polarització política, les contínues topades entre els membres de la coalició governamental i les reticències de part de la vella guàrdia socialista encapçalada per Felipe González. Hi ha moltes raons per explicar els èxits de Pedro Sánchez, alguns de relacionats amb la nova manera de fer política que el va portar a guanyar la batalla interna al PSOE, el 2017, contra tot pronòstic. No obstant,el seu principal encert ha sigut saber connectar amb l’anhel d’estabilitatque recorre una societat castigada per la crisi i que la dreta no ha sabut captar.

Tota victòria comporta riscos. L’aconseguida per Sánchez al tancament del seu primer any de mandat també.En els pròxims tres anys, Espanya s’enfrontarà a reptesque reclamaran majories àmplies. La gestió eficaç dels fons europeus i la modernització de l’Administració requereixen sumar més voluntats, acords amb les comunitats autònomes i recuperar la perspectiva d’una obertura cap a Ciutadans.Les creixents demandes d’una Espanya menys radialpossibiliten idees imaginatives com les insinuades pel president del País Valencià, Ximo Puig. La renovació del Consell del Poder Judicial, bloquejada pel Partit Popular, obliga a un acord amb Pablo Casado, per evitar les advertències de la Comissió Europea. I la resposta a la crisi catalana també exigirà tacte i cintura amb el Govern de la Generalitat que sorgeixi de les eleccions del 14 de febrer. En definitiva,una política d’aliances de geometria variableque rebaixi el clima de confrontació del 2020 iallunyi la perspectiva d’un frontismecontrari a l’anhel d’estabilitat.