Sánchez guanya (2-1). Però queda boira

Si les coses no es torcen l’aprovació dels Pressupostos serà un dos a un a favor de Pedro Sánchez. Un gran resultat per a un Govern que només té 155 escons. Amb una objecció: contra el que s’esperava, la boira que envolta la carretera no s’ha acabat de dissipar.

El primer gol de Sánchez és que, contra allò del 2019, quan la coincidència de la dreta i l’independentisme va tombar el seu projecte pressupostari i va forçar la dissolució de les Corts, ara els Pressupostos seran aprovats per una àmplia i heterogènia majoria de més de 180 escons. El Govern aconsegueix així estabilitat política a mitjà termini i mitjans per afrontar la crisi.

Els Pressupostos són atacats per la dreta. I discutits per solvents economistes. Però el seu primer mèrit és que existiran –vivim encara amb els del PP del 2018– i al ser expansius, com els dels països europeus, permetran animar la recuperació. La gran crítica és l’optimisme respecte als ingressos. Si el PIB creix menys, el dèficit serà encara més gran del previst. Pot ser, perquè ningú pot endevinar el 2021 que dependrà del duo pandèmia-vacuna, en què hi ha grans incògnites. Però el substancial és que a curt termini –a llarg, tots morts– no tindrem problemes de finançament (gràcies al BCE paguem un míser 0,06% per emetre deute a 10 anys) i que el nostre endeutament tindrà uns paràmetres similars als de França i Itàlia. No serem la poma podrida.

I matemàticament el Govern té raó en el pacte amb els nacionalistes que li assegura més de 180 escons. ERC i Bildu sumen 18 diputats i Cs només 10. I arrossegar Més País i Compromís és més fàcil des de l’esquerra. Les matemàtiques no ho són tot, però si fallen...

El segon gol de Sánchez –que la dreta critica– és el vot d’ERC. ERC, amb 13 escons, és el primer grup català del Congrés i el seu vot pot obrir una difícil via de solució al conflicte català que castiga Espanya des de fa massa. Era difícil que ERC s’impliqués perquè hi ha eleccions catalanes al febrer i el seu objectiu prioritari és no perdre (com li va passar al 2017) davant Puigdemont, que els acusa de tebis. L’expresident Torra s’ha afanyat a proclamar que el seu honor més gran ha sigut que mentre va ser president no es van aprovar mai uns Pressupostos espanyols.

Però Gabriel Rufián, el seu desconcertant portaveu, i Pere Aragonès, el vicepresident i candidat a la Generalitat, no s’han intimidat. Saben que l’independentisme somia amb l’Estat propi, però que com ja vaig escriure dissabte passat, la majoria (el 48% dels electors d’ERC i el 36% dels de JxCat) creuen que el procés acabarà en un pacte de més autogovern. Pere Aragonès mostra maduresa (tot i que si perd li tallaran el cap) i la direcció d’ERC aposta per superar l’etapa de protesta. La independència és l’irrenunciable programa màxim, però en «el mentrestant», que serà llarg, cal governar. I això exigeix deixar només per a moments d’irritació la frase de la diputada Montse Bassa, germana d’una política empresonada, en el debat d’investidura: «A mi la governabilitat d’Espanya m’importa un rave». I que Bildu voti amb ells els va molt bé. Quan Puigdemont els acusi de traïció contestaran que ERC i Bildu voten a favor i JxCat, amb Cs, en contra.

Però a Sánchez li han marcat un gol. El ‘no’ de Cs indica que la bipolarització seguirà. Després de la llei d’educació, els Pressupostos. I mentre Espanya estigui partida en dues meitats és gairebé impossible que la vida política es normalitzi. I a un president socialdemòcrata li convé que hi hagi ponts amb l’electorat conservador. Arrimadas ha perdut perquè amb 10 escons no podia vetar ningú per causes extrapressupostàries. Però el més perillós per a Sánchez és que Iglesias ha maniobrat sense vergonya per excloure Cs i avortar qualsevol obertura al centre. Creu que la bipolarització el beneficia.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

¿És Sánchez massa presoner d’Iglesias? És la boira que acompanya la coalició des del primer dia i que preocupa molta gent. Inclòs Felipe González.

La boira molesta, de vegades molt, però no encega. No només per Nadia Calviño, sinó perquè Espanya és a Europa i en el poderós BCE no hi ha ni rastre de bolivarians. Però Pedro Sánchez està condemnat a conduir amb una mica de boira: 120 diputats sobre 350.